El KISS I LA LLUITA OBRERA DE LES DONES
L’Eliana era un poble agrícola; de carrers de fang, carros i bonyigues, però tot ell envoltat d’hortes verdes i fèrtils. A poc a poc, el poble va canviant horts per xalets i els llauradors es transformen en jardiners de les cases d’estiu. Les dones feien neteja a les noves cases. Els comerços creixen, els carres s’asfalten i comencen a funcionar petis tallers o fàbriques. L'any 1960 es posa en funcionament un xicotet taller de confecció al barri de La Fonda, carrer Lliria, Unes 15 xiques comencen a treballar al taller que porta per nom Kiss.
El taller funciona i el nombre d’operàries creix arribant a 100. Poc temps després el local es queda menut, la qual cosa obliga a cercar nou emplaçament. Així doncs, a l’any 1.969 s'inaugura la gran factoria Litle Kiss de projecció nacional i internacional. La gent que allí treballa arriben a sumar 500 persones, sent un 95% dones. No cal explicar el canvi econòmic que això va significar per a una gran majoria de famílies. Els xics podien treballar de jardiners, obrers, fusters, pintors, lampistes, manyans o electricistes en les distintes urbanitzacions en constant creixement i que demanaven serveis tot l’any.
Però les xiques poca oferta laboral tenien com no fora netejar cases o fer de criades, com es deia abans. La Factoria Kiss canvia radicalment esta situació. Les xiquetes de 14 anys, finalitzaven l’escola obligatòria i es posaven a treballar a la fàbrica Kiss. Tenien un jornal i portaven un sou a casa. Hi havia famílies que treballaven fins a tres o quatre membres. L'economia de les famílies s’assentava. El temps també avança i l'any 1975 mor Franco. Vents de llibertat, de democràcia i reivindicacions bufen també per la comarca. Els drets dels treballadors afloren i els sindicats obrers també. Les vagues reclamen el propi i el més just i arriben també al Kiss, algunes d'elles salvatges i llargues.
Les xiques del Kiss són lluitadores i constants. I, malgrat que el sou de la fàbrica mantenia l'economia de famílies senceres, l’atur es mantenia reclamant els seus drets. Mai s’havia conegut a l’Eliana un moviment obrer tan unit, llarg i ferme. Les dones de l’Eliana planten cara a la patronal i vaga darrere vaga, manifestacions, converses amb sindicats i patrons i tretze són tretze, aconsegueixen a la fi que el sector tèxtil siga respectat i considerat com dels més combatius i se li atorguen els drets que els corresponen amb convenis dignes. Les dones de l’Eliana ajudaren a canviar molt la situació laboral femenina, i de retruc, dels homes. Hui que esta història és Història, hui que la majoria de dones que hi havien passat la seua adolescència, joventut i maduresa dins la factoria, estan ara d’atur obligat, acomiadades pels moderns eres injustos, hui que la factoria ha sigut enderrocada, volem fer homenatge a totes aquelles xiquetes, ara dones, que veuen com el que aconseguiren amb la seua lluita, hui han de tornar a començar.
Janto Gil, membre del CEL.
