El primer de novembre va tenir lloc el tradicional 'Cant per la Pau' en el cementeri municipal de l'Eliana, que organitza des de 2008 el Centre d'Estudis Locals (CEL) del nostre municipi, en ocasió de la festivitat de Tots els Sants.
Amb aquest acte es va voler recordar i retre homenatge a tots els morts en conflictes armats i especialment als divuit elianers caiguts durant la contesa civil i que mai van tornar a les seues cases: Marcial Arnal Navarro, José Mª Badia Izquierdo, Juan Chisvert González, Vicente Coll Coll, Luís Coll Taberner, Baltasar Coll Taberner,Juan Coll Valero, José Mª Espinosa Salvador, Ramón Gimeno Montaner,Miguel Montaner Clemente, José Mª Montaner Marco, Luís Navarro Molina, Ángel Palacios Jiménez, Vicente Quinto Llopis, Gabriel Tamarit Navarro i Juan Valero Giner.
En l'esdeveniment Modesta Ferre, Víctor Iñúrria, Concha Delgado, Pura Peris i Toni Ferrer van llegir uns poemes acompanyats d'una secció de corda de la Unió Musical, i es va guardar un minut de silenci en senyal de respecte, abans de dipositar flors damunt de la la llosa que recorda els noms dels elianers caiguts al front.
Els poemes recitats que es van llegir en l'acte van ser:
VASILI GROSSMAN (1905-1964): de VIDA I DESTÍ.
“I ahí estava, una dona vella ja: ara viu esperant el bé, creent, tement el mal, plena d’angoixa pels que viuen i també pels que estan morts; ahí està, mirant les ruïnes de sa casa, admirant el cel de primavera sense saber que l’està admirant, preguntant-se per què el futur dels qui estima és tan fosc i les seues vides estan tan plenes d’errors, sense adonar-se que precisament eixa confusió, eixa boira i eixa dolor aporten la resposta, la claredat, l’esperança, sense adonar-se que, en el més pregon de la seua ànima, ja coneix el significat de la vida que li ha pertocat viure, a ella i als seus. I encara que ningú d’ells
puga dir què els espera, encara que sàpien que en una època tan terrible l’ésser humà no és ja el forjador de la seua pròpia felicitat i que només el destí té el poder d’indultar i castigar, d’exalçar en la glòria i afonar en la misèria, de convertir un home en pols d’un camp d’extermini, tanmateix ni el destí ni la història ni la ira de l’Estat ni la glòria o la infàmia de la batalla tenen poder per a transformar als qui duen per nom éssers humans.
Fóra el que fóra el que els deparara el futur –la fama pel seu treball o la soledat, la misèria i la desesperació, la mort i l’execució-, ells viuran com éssers humans i moriran com éssers humans; i elmateix per aquells que ja han mort. I només en això consisteix la victòria amarga i eterna de l’home sobre les forces terribles i inhumanes que hi hagué i hi haurà en el món”.
II.-MATHIAS CLAUDIUS (1740-1815): CANÇÓ DE GUERRA.
“Hi ha guerra! Hi ha guerra! Oh àngel de Déu,
fes-hi front, intervé!
Hi ha guerra, per dissort, i el meu anhel
és no ser-hi culpable!
Què faria si en dormir, amb aflicció,
sagnants, blancs i exsangües,
vingueren els espectres dels occits
i davant meu ploraren?
Si homes braus que volien guanyar honors,
mutilats i mig morts,
es giraren entre pols i em maleïren
en llur mortal fretura?
Si molts milers de pares, mares, nóvies,
feliços en la pau,
ara tots mísers, ara tots gent pobra,
es queixaren de mi?
Si la fam i la pesta i els seus mals
junts amic i enemic
uniren dins la tomba i em llançaren
llur crit des dels cadàvers?
De pàtria i corona, d’or i honor,
què en trauria? Cap goig, cap!
Hi ha guerra, per dissort, i el meu anhel
és no ser-ne culpable.”
III.- JOHN DONNE (1572-1631 ): MEDITACIÓ XVII (de POEMES PER A SITUACIONS D’EMERGÈNCIA)
“Qui no pega una ullada al sol ponent-se?
Qui aparta la mirada quan esclata el cometa?
Qui no para l’oïda a la campana quan de sobte repica?
Qui pot fer-se el sord a eixa música que el transporta a un món altre?
Ningun home és una illa, complet en si mateix.
Que una part del continent és cada home:
si el mar se n’endú un tros
-talment un promontori, la casa dels teus amics,
la teua pròpia casa- és tota Europa
la que queda minvada.
Ningun home és una illa.
La mort de qualsevol, per ço m’afecta:
perquè estic i em trobe unit a tots els hòmens.
Per ço, no mai preguntes
per qui toquen les campanes.
Toquen per tu.”
IV.-JOSEP PORCAR (1973): LA PAU. De Poemes contra la guerra.
La nostra pau no és una sola pau.
perquè la nostra pau no seria pau
sense totes les paus
de tots els pobles que no són el nostre,
de tots els pobles cansats de ser pacificats per l’esquena,
de tots els pobles ja cadàvers de ser pacificats amb míssils,
de tots els pobles que han estat pacificats fins a la mort.
(...)
La nostra pau no és una sola pau.
La nostra pau
són totes les paus de tots els pobles del món
que caminen junts i lliures pels carrers, places i avingudes;
són totes les paus que ploren, emigren, sagnen i criden
immenses i blanques, innocents i esperançades (...)”.
V.-ANNA MONTERO (1954): BREST. De Poemes contra la guerra.
Plou aquesta primavera
com segurament va ploure a Brest
aquella pluja de foc i acer,
aquella estúpida pluja de sang.
Plou foc aquesta primavera
sobre els jardins de Babilònia
i sobre les terrasses d’Ur la gran,
sobre les vides petites
que mai no hauran existit.
Plou com segurament va ploure
sobre els carrers d’Hiroshima
aquell matí blanc i blau,
com plovia sobre l’herba cremada
de Guernika aquella primavera,
sobre tantes vides petites
que a penes han arribat a ser.
Plou sense treva aquesta primavera
(...)
(sobre) el fons sense memòria
d’una mar sempre indiferent.”
