Sentit homenatge del CEL
als elianers desapareguts al front
El acte va tindre lloc al cementeri el dia de Tots els Sants
L'1 de novembre a les 12:00 h. es va celebrar, en el cementeri de L'Eliana, l'acte que, en homenatge i record de totes les víctimes dels conflictes armats, organitza des de 2008 el Centre d'Estudis Locals de l'Eliana. Un sentit homenatge dedicat a totes les persones desaparegudes en guerres i, en especial, a tots aquells elianeros caiguts durant la guerra civil espanyola de 1936 que mai van tornar al poble que els va veure nàixer.
L'homenatge va estar conduït enguany pel destacat membre del CEL i veí de l'Eliana, l'arquitecte Víctor Iñurria, que va obrir l'acte amb unes emotives paraules als presents: 'La terra i la mort a tots ens iguala', per a continuació saludar, en nom del CEL, a la corporació municipal, als membres de les diferents associacions cíviques, culturals i socials del municipi, al quartet de corda de la Unió Musical, als familiars de les víctimes i desapareguts, així com a veïns i veïnes de l'Eliana en general, tots presents al acte, i, en especial, als membres del Centre d'Estudis de L'Eliana, que fan possible amb la seua labor que es mantinga viu este record.
Després del discurs d'obertura -que pots descarregar açí -Iñurria va demanar als presents que es guardara un minut de silenci per a procedir després a la lectura del poema de l'anglés John Donne: 'Per què toquen les campanes'. A continuació Julia Serra, actriu y membre de Teatreliana i Lluis Andrés, membre del CEL, van llegir tres fragments de l'obra 'Poemes de Guerra' del també escriptor anglés Wilfred Owen, traduïts i adaptats al valencià per Antoni Ferrer, membre del CEL de L'Eliana. La música, que va acompanyar durant tot l'acte, va estar executada pel quartet de corda de la Unió Musical de L'Eliana sota la direcció de Josep Larrosa als que vam poder escoltar amb les interpretacions de 'The Mission', 'El cant dels ocells' i 'Singer Lullaby', entre altres.
L'acte va finalitzar amb una ofrena floral i d'una corona d'oliveres que van ser depositades en la làpida en record als desapareguts per part dels familiars, els membres de CEL i la corporació municipal de L'Eliana.
Extraño encuentro
Wilfred Owen
Imaginaba haber salido del combate
por un profundo túnel, excavado hace tiempo
en la roca por mano de titanes.
Pero también allí gemían, apiñados
durmientes, cuyo sueño temía importunar.
Luego, al hablarle, uno se puso en pie: miraba
hacia mí fijamente, con ojos compasivos
y una mano que alzaba como en gesto de dádiva.
Por su sonrisa conocí aquel hosco lugar,
en su mueca de muerte supe que era el Infierno.
Un enorme dolor afligía a aquel rostro
pero no había sangre que filtrara la tierra,
ni estruendo de rifles, ni gemido de obuses.
«Amigo-dije-aquí no hay nada que llorar».
«Nada-respondió él-salvo el tiempo abolido
y la desesperanza. Cualquiera que fue tuya
fue también mía un día: busqué sin freno alguno
la hermosura mayor que en el mundo cupiera
y no está en unos ojos serenos, ni unas trenzas,
sino en algo que burla la huida de las horas
y no sana su herida nada que sea del mundo.
Porque por mi alegría han reído los hombres
y de mi oscuro llanto algo ha sobrevivido
y debe ahora morir: la verdad nunca dicha,
la pena de la guerra. Ahora a muchos hombres
contentará lo que nosotros malgastamos
o, tal vez, descontentos, lo verterán en vano.
Cap Home és una illa
complet en si mateix.
Cadascú és una peça del Continent,
una part d’allò principal.
Si un terròs és arrossegat per la mar,
Europa queda disminuïda.
Tal com si fos un promontori.
Tal com una part de tu mateix
O de com el teu amic era.
La mort de cada Home em disminueix,
Perquè jo sóc part de la Humanitat.
Per tant, no envies a preguntar
Per qui toquen les campanes,
Perquè estan tocant per tu.
(Traducció de Víctor Iñúrria)
