Noticias
Fuente

El Cant a la Pau se vivió con gran emoción en l'Eliana

Dedicado a los dieciocho elianeros caídos durante la Guerra Civil

El uno de noviembre tuvo lugar el tradicional 'Cant a la Pau' en el cementerio municipal de L'Eliana que organiza desde 2008 el Centre d'Estudis Locals (CEL) de nuestro municipio, con ocasión de la festividad de Todos los Santos. Con este acto se quiso recordar y rendir homenaje a todos los fallecidos en conflictos armados y especialmente a los dieciocho elianeros caídos durante la contienda civil y que nunca regresaron a sus casas:Marcial Arnal Navarro, José Mª Badia Izquierdo, Juan Chisvert Gonzáles,Vicente Coll Coll, Luís Coll Taberner, Baltasar Coll Taberner,Juan Coll Valero, José Mª Espinosa Salvador, Ramón Gimeno Montaner,Miguel Montaner Clemente, José Mª Montaner Marco, Luís NavarroMolina, Ángel Palacios Jiménez, Vicente Quinto Llopis, Gabriel TamaritNavarro y Juan Valero Giner.

Los vecinos de l'Eliana Modesta Ferre y Jordi García fueron los encargados de abrir la ceremonia y de recitar varios poemas junto a Enric Serrano, miembro del Centre d'Estudis Locals

El acto estuvo acompañado por el grupo de cuerda de la Unió Musical de L'Eliana que interpretó varias piezas en honor a los hijos de l'Eliana fallecidos. Durante el mismo se guardó un minuto de silencio.

El encuentro se cerró con una ofrenda floral durante la cual se pronunciaron los nombres de cada uno de los vecinos homenajeados y los presentes se acercaron a depositar flores sobre la lapida que los recuerda en el Cementerio Municipal .

La música y la poesía llenaron de emoción este homenaje al que asistieron además de familiares y vecinos, la corporación municipal y los miembros del Centre d'Estudis Locals.

Los poemas recitados que se leyeron en el acto fueron:

-COMPLANTA DE DAVID PER SAÜL I JONATAN

(Segon Llibre de Samuel, 1,18 ss.)

"L'esplendor d'Israel jau morta a les altures.

Com han caigut els guerrers ardits!

No ho digau a Gat,

No dugueu la nova als carrers d'Ascaló:

Se n'alegrarien i ho celebrarien les joves filistees.

Muntanyes de Guilboa, muntanyes de Guilboa,

Que no caiguen damunt vosaltres ni pluja ni rosada!

Que no siguen fèrtils els vostres camps!

Perquè ací ha estat deshonrat l'escut dels més ardits:

L'escut de Saül i l'arc de Jonatan.

Saül i Jonatan, amables, encisadors,

Inseparables en la vida i en la mort,

Més ràpids que les àguiles, més valents que els lleons!

Xiques d'Israel, ploreu per Saül, que us engalanava amb porpra i robes fines.

Ploreu per Jonatan, que jau mort a les altures.

Muntanyes de Guilboa, muntanyes de Guilboa,

Que no siguen fèrtils els vostres camps!

Que no caiguen damunt vosaltres ni pluja ni rosada!"

-EL CAMP DE LA MORT (Sergei Prokofiev: Alexander Nevsky)

"Marxaré a través del camp cobert de neu,

Volaré sobre el camp de la mort.

Buscaré el meu promés entre aquestos

Valents i intrèpids falcons.

Aquí en rau un, abatut per l'espasa;

Un altre, allí, travessat per les fletxes.

Amb la seua sang han regat aquesta senta terra!

Els que van lliurar noblement la seua vida per ella

Rebran un bes als seus ulls sense vida".

-ILÍADA (Cant XXIV: fragments)

-"Príam va entrar a la tenda on estava assegut Aquil·les, se li va acostar i, agafant-li els genolls, li va besar les mans terribles i homicides que tants fills seus havien matat. I, suplicant-li, li va dir: "recorda't, Aquil·les, de ton pare, que es troba, com jo, a les portes de la vellesa maleïda. Ell, però, almenys, s'alegra en el seu cor de sentir dir que ets viu,

i cada dia té l'esperança de veure't retornar de Troia. Jo, en canvi, sóc ben dissortat, perquè, des que vàreu arribar els aqueus, dels nombrosos fills que vaig engendrar, ja no me'n queda cap. L'únic que em quedava i defensava la ciutat, Hèctor, no fa molt que tu me'l vas matar mentre lluitava per la pàtria. Per ell he vingut ara al teu campament, amb presents immensos: per rescatar-lo. Respecta els déus, Aquil·les, i tingues pietat de mi, tot recordant ton pare. Jo encara sóc més digne de compassió, ja que he gosat fer allò que cap altre mortal no ha fet mai: acostar als meus llavis les mans de l'home que matà el meu fill (...) I no puc descansar mentre Hèctor jeu, sense sepultura, davant la teua tenda. Allibera'l, Aquil·les, perquè el puga veure i plorar-lo amb els meus ulls. I, si em permets que fem, a Troia, els funerals pel diví Hèctor, em faràs molt feliç. Saps, a més, que estem assetjats en la ciutat, que hem de portar de lluny, de la muntanya, la llenya per a la pira funerària, i que els troians estan molt espantats. El ploraríem durant nou dies al palau, el desé dia l'enterraríem i el poble faria el banquet funeral, a l'onzé constriuríem una tomba al seu damunt i, al dotzé dia, tornaríem a lluitar, si calgués".

Al seu torn, el diví Aquil·les li va contestar: "Tot això serà, ancià Príam, tal com m'ho demanes. Pararé la guerra tant de temps com sol·licites". (...) I, tot seguit, es va aixecar del seu setial i amb la mà va ajudar a alçar-se a l'ancià Príam, tot compadint-se del seus cabells i barba blancs.(...) I va fer que rentaren i ungiren el cadàver d'Hèctor (...) i el va deixar ell mateix en una llitera ben guarnida, damunt del carro de Príam, perquè el tornara a Troia.

(...) I així es celebraren els funerals d'Hèctor, domador de cavalls."

Publicidad