D’ací a dos mesos escassos farà 50 anys que el dictador Francisco Franco va morir al llit. No era exactament el tret de sortida de l’anomenada Transició – uns anys abans havia hagut el Congrés del Moviment Europeu a Múnic, i el congrés a la ciutat francesa de Suresnes, en què es constituïa l’empresa PSOE amb Felipe González con a conseller delegat, prèvia amortització forçada del socialisme a l’exili i d’algun que altre candidat a qui aconsellaren no entorpir.
Durant molt de temps qualsevol veritat sobre la Transició, més enllà de la versió patriòtica i edulcorada fomentada des dels poders públics, s’ha considerat una acció desestabilitzadora de la democràcia. Al contrari, acatar de bon grat aquest període, sense esmena ni discussió, es considerava una forma de facilitar la consolidació del nou sistema... que implicava, de pas, l’oblit del cop d’estat, les dècades de repressió, la insatisfacció -també material- a les víctimes, i l’acceptació incondicional i acrítica de l’estafa amb la que vivim instal·lats. El càrtel dels partits polítics, els continguts curriculars del sistema educatiu i molt especialment la influència dels mitjans de comunicació -de propietat privada o sota la tutela dels governs- han estat instruments fonamentals en l’objectiu d’anestesiar la ciutadania fins a extrems increïbles, a poc que es compare amb altres societats de l’entorn.
L’estabilitat del sistema democràtic estava vinculada a una sèrie de falsedats consensuades. Com ara, que una classe política de doble procedència -de la dictadura i de l’oposició il·legal- interpretava que exclusivament ells, i només ells, podien donar estabilitat al nou règim -el Règim del 78-, perquè la societat no havia sigut la que formalment forçara el canvi, i per tant no hi havia més remei que construir-li un món polític paradisíac. Com en el XVIII amb la Il·lustració (tot per al poble però sense el poble), salvant algunes distàncies: no hi havia tant i tant d’il·lustrat entre els que van instal·lar-se adés i ara en els pessebres institucionals, i segona i més important, la conquesta d’una democràcia formal, de poca qualitat, però democràcia al capdavall, va costar centenars de vides en mobilitzacions, atemptats i assassinats emparats amb més o menys encert des del poder. Com a ministre continuador del franquisme, Fraga va proclamar «La calle es mía». No ho va aconseguir, però el balanç de víctimes fou per a no oblidar i està ben documentat. I a banda de les mobilitzacions de les classes populars, hi va haver la intervenció estrangera. La CIA, els dòlars del Departament d’Estat i els marcs de (aleshores) l’Alemanya occidental, van finançar la configuració del nou estat, amb les noves empreses per a l’alternança electoral, que havien començat a dissenyar i pactar abans que Franco expirara al llit sota un embolcall de cables, tubs i màquines a mode de paisatge apocalíptic. La intervenció estrangera també està ben documentada, però escassament divulgada, potser amb l’excepció dels àmbits acadèmics.
Fet i fet, el trànsit de la mort de Franco fins a la promulgació de la Constitució, segons unes fonts, o fins el referèndum de l’OTAN, segons unes altres, va ser apassionant, si més no parcialment, però la debilitat d’una esquerra poc o gens experimentada en la negociació i sense els objectius clars més enllà de la retòrica de la mobilització, i el domini d’una dreta que conservava tot l’instrumental del poder i no estava disposada a renunciar als privilegis i les posicions assolides al llarg de 40 anys, va comportar un procés sobrat de justificacions que, al capdavall, només amagava ambicions personals. Cap dels bàndols, per dir-ho així, volia reprendre una guerra -amb menys motiu una ciutadania que anhelava enganxar-se del tot al tren de la prosperitat que es gaudia a l’entorn europeu-, i definitivament la dreta s’emportà a l’hort una suposada esquerra que tampoc va presentar massa resistència per a conservar la virtut ni les essències.
De manera que transcorregut mig segle, lluïm una Constitució fossilitzada que és paper mullat en tot allò que no convé a la partitocràcia, amb un entramat institucional ple de duplicitats estèrils i amb costos superlatius per a alimentar el càrtel partidista i frenar alternatives de participació ciutadana, més enllà de l’ocasional participació electoral. Tenim un sistema proporcional «ma non troppo», concebut a l’inici del procés i mantingut contra vent i marea per les empreses destinades a captar el vot. Tenim un estat aconfessional, que es desfà en regalies per a l’Església catòlica. Per no parlar d’una monarquia imposada pel dictador, manifestament prescindible, avui esdevinguda negoci de família. Clar està, si no creiem en la sang blava i els designis divins. Si mirem a l’estat autonòmic, el resultat de l’equació és una España construïda sobre la desigualtat i l’espoli. I malgrat tot, del soroll polític i les guerres de partits no s’hi aprecia cap símptoma enfocat al canvi.
En tots aquests anys, certament hi han hagut transformacions, però el balanç és decebedor. Molt decebedor. És un bon moment -com qualsevol altre, per descomptat- per a fer una reflexió sobre com ha sigut aquest mig segle. No per posar-nos nostàlgics sobre el que hauria pogut ser, sinó per què estem com estem, i si hi ha alguna possibilitat d’evolució cap a posicions més satisfactòries en bona part dels àmbits que ens identifiquen com a societat, cas que encara ho siguem.
El Centre d’Estudis Locals de l’Eliana (CEL) ha organitzat un cicle de debats, tertúlies i reflexió, que titula «Viatge a la Transició 1975-2025», en col·laboració amb l’Ajuntament de l’Eliana. S’allargarà fins al març del 2026, a raó d’un parell de sessions mensuals (excepte desembre). Amb una selecció de ponents, conferenciants i persones de competència reconeguda, s’abordarà això que s’ha anomenat Transició, des de diversos àmbits: l’engendre de la Constitució; les expressions culturals que s’han bandejat; l’escola pública, popular i valenciana que va quedar molt per davall de les expectatives; la magnitud de l’espoli financer que pateix el País Valencià, amb l’empeny i la complicitat de tots els governs, siga quin siga el color; el procés de concentració dels mitjans de comunicació, la dieta mediàtica colonial i el menysteniment del valencià en l’ecosistema comunicatiu que patim amb molt de gust; la destrucció del territori a major glòria del monocultiu turístic de sol i platja, amb cada dia més sol i menys platja; el fulgor i declivi dels moviments socials, amb influència reduïda a la mínima expressió pels partits del règim; l’agenda feminista que, transcorreguts 50 anys, encara es fa esperar... Ho debatrem amb una nòmina de ponents de signe plural i coneixedors, quan no protagonistes, a cada àmbit temàtic. Entre d’altres, Joaquim Azagra, Vicent Franch, Glòria Marcos, Nuria Cadenes, Josep-Vicent Frechina, Rosanna Pastor, Àngels Martínez Bonafé, Jaume Martínez Bonafé, Robert Fuster, Ricard Chulià, Joan Ramon Sanchis, Toni Mollà, José María García Álvarez-Coque, Joan Romero, José Luis Miralles, Joan Llinares, Joan Francesc Peris, Eva Molina, Ana Noguera, Pura Peris, Julia Sevilla, Vicenta Verdugo...
Ponents de categoria especial per a ajudar-nos a esbrinar per què la Transició va ser una presa de pèl.
Manuel S. Jardí