Hem arribat al canvi d’hora de la tardor. Horari d’hivern, diuen. Hivern és un concepte que aviat deixarà de tindre sentit per aquestes latituds. Seguim. La matinada del dissabte 24 al diumenge 25 d’octubre, a les 3 caldrà haver retardat una hora els rellotges. Ignore si ho fan per fotre, fixar el canvi a les 3, o si vertaderament creuen que a les 3 de la matinada qualsevol veí o veïna que estiga dormint s’alçarà del llit i començarà a posar tots els rellotges de la casa a l’hora oficial. Trobe que el personal farà els ajustos abans de gitar-se o pel matí. No faltarà qui se n’oblide i visca alguna jornada amb una certa distorsió.
Fa temps que les autoritats -en aquest cas la Unió Europea (UE)- van arribar a la conclusió que els canvis horaris (d’estiu i d’hivern) no tenien cap sentit en les societats actuals, però la falta de criteris unànimes i les poques ganes de menjar-se el marró els governs de cada estat, han anat allargant el desenllaç. A banda d’inútils, mandrosos. Finalment potser el termini perquè cadascú trie l’horari a conveniència s’acabarà el 2026. Ara encarem el darrer canvi del 2023, quan les hores de claror es redueixen i els dies es fan més curts.
Això afecta tot el món? No. En cap cas. Debats a banda, hi ha molts indrets en què aquesta pràctica es va eliminar. De fet, només un 40% dels països i una quarta part de la població mundial canvia l’hora a l’estiu i a l’hivern. A les zones tropicals, en què els dies són més llargs a l’estiu, no han fet mai cap canvi horari. Els trobarem a l’Àfrica central, el nord de Sud-amèrica, el sud-est asiàtic i Oceania. Uns altres van adoptar els canvis, però després van eliminar la mesura. És el cas de l’Argentina, l’Uruguai, el Japó i la Xina. Ara mateix el canvi es manté a Europa i a l’Amèrica del Nord. Amb les excepcions d’Islàndia i Rússia.
El canvi horari es va implantar com a conseqüència de la primera crisi del petroli, en 1973, que afectava molts països industrialitzats, o en fase d’industrialització, amb l’objectiu d’aprofitar les hores de sol i fomentar l’estalvi energètic, sobretot per pal·liar els costos dels carburants i dels derivats del petroli. Els avanços tecnològics i els canvis d’hàbits que s’han produït de 50 anys ençà, han deixat obsolets els objectius que motivaren l’avançament i el retard dels rellotges. Considerats globalment, els inconvenients guanyen als avantatges. Per això van crear una comissió a Europa que dictaminara una normativa per a tornar a l’ordre natural de les coses. És a dir, al fus horari que correspon a cada país, en funció de la situació geogràfica i la relació amb el sol. En això estem, amb la data de caducitat 2026.
Nosaltres, a deshora
Problema sobre el qual no acostumen a informar-nos (a España) quan arriba un canvi d’hora. Vivim en un fus horari que no és el que ens pertoca. Atesa la disposició geogràfica de l’estat, hauríem de tindre l’hora de les Illes Canàries. Tècnicament es coneix com GMT (Greenwich Meridian Times). Per allà on travessa el meridià a l’hemisferi nord, un fus horari compartit. En conseqüència, hauríem de coincidir amb l’hora de Londres i amb la de les illes Canàries, per dir-ho fàcil. En canvi, any rere any, España segueix amb un fus horari que no li pertoca, amb l’excepció de les Canàries, com recorden els informatius horaris de les ràdios: ...una hora menos en Canarias. Significa que a l’España peninsular, incloses les Balears, es manté l’avançament d’una hora durant l’hivern i dos hores a l’estiu. No és per casualitat o per ganes de marcar paquet en la demografia planetària.
L’origen del problema el trobem fa més de 83 anys. El 16 de març del 1940, durant la Segona Guerra Mundial, el general Franco -el dictador que ho va deixar tot «atado y bien atado» abans de morir-se al llit- va ordenar que «Considerando la conveniencia de que el horario nacional marche de acuerdo con los otros países europeos, y las ventajas de diversos órdenes que el adelanto temporal de la hora trae consigo...» i va decidir avançar el rellotge una hora. La justificació de «otros países europeos» no li calia per a amagar la vertadera raó per la qual va imposar el nou fus horari. La realitat consistia a que els exèrcits de Hitler havien entrat a París, circumstància que obligà els francesos a assumir l’hora de Berlín. Franco ho va fer unilateralment, a fi de complaure el Führer. De fet, l’octubre d’aquell mateix any és quan van trobar-se Paco i Adolfo en el tren d’Hendàia. I arribats ací podem comprovar que tampoc no va ser «el adelanto temporal», perquè cada hivern seguim una hora per davant.
Fins ara i mentre no hi haja una decisió del govern -que defuig la qüestió i amaga el cap sota l’ala-, l’hora de Franco anirà repetint-se a cada principi de tardor. Llàstima que la Llei de la Memòria Històrica també vorejara la qüestió, atès que hi havia motivació suficient per a considerar com a simbologia del franquisme l’avançament horari en homenatge a Hitler. Els governs de la dreta, per descomptat, faran l’impossible perquè es mantinga la vigència. I els governs de l’esquerra -sense entrar en detalls i segons el dia- fugen d’haver de defensar el retorn a la civilització horària. De manera que Vigo té la mateixa hora que Varsòvia (que es troba a 3.200 km de distància), però una més que Oporto (a escassos 150 km).
Racionalitat o cerveses?
En el catàleg d’avantatges i desavantatges, els partidaris de l’anomenat horari d’estiu en són més que els favorables a la racionalitat. En bona part és culpa dels (mals) costums que es mantenen quant a horaris laborals, temps d’oci i poca atenció a conciliar treballs i esbargiment domèstic. L’euro té el mateix valor que a França, Alemanya o Luxemburg, però el temps de fer-se canyes, sopar tard i perllongar la jornada continua sent exclusiu d’aquesta geografia amb greus problemes de productivitat, sota el pretext de l’estil de vida mediterrani.
Contràriament a l’esperit lúdic i panxacontent, els experts asseguren que l’horari d’hivern és més beneficiós per a la salut. Es dormiria més i s’acabarien els desajustos càrdio-vasculars que, generalment, afecten més les persones majors. Mantenir l’horari d’estiu a perpetuïtat -el somni humit de les patronals de l’hostaleria- comporta que no hi ha llum a les primeres hores del dia. La població escolar acudeix a les aules de nit, i els treballadors van a la feina sense haver vist la llum del sol. Això provoca depressions, somnolència i mal rendiment en el sector productiu. Si no s’avancen totes les rutines, totes, a les deu i mitja de la nit encara hi haurà llum i ningú farà per anar-se’n al llit. La llum del matí, diuen els experts, afavoreix la sincronització del rellotge circadiari, millora l’humor, i ajuda a avançar la son. En cas contrari, la manca de llum al matí afavoreix que s’endarrereixen els ritmes circadiaris. Això, en un país d’horaris ja tardans, com el nostre, encara originaria tendència a allargar-los més. Hi haurà cervesa per a tanta expectativa?
Dit això, resulta lògica la conveniència de mantenir l’horari d’hivern. Passa que la decisió obligaria a l’aplicació de diverses mesures per part del govern, a fi d’aprofitar millor el temps, tant a la feina com a l’entorn domèstic. Lamentablement no s’hi veu ningú capaç de pilotar el retorn al fus horari que ens correspon. Durant anys i panys els polítics -els valencians, per exemple-, han promés un canvi de model productiu, a fi d’acabar amb la dependència del turisme de masses (sol i platja), amb molt poc valor afegit i salaris de misèria. Fa uns mesos, un directiu de patronal hostalera lamentava haver de complir la legislació laboral quant a salaris i drets dels treballadors, perquè amenaçava la rendibilitat del negoci. El monocultiu turístic continua promocionant-se com si no hi haguera vida més enllà. I sense considerar que el canvi climàtic no tardarà a fer fugir eixe mateix turisme cap a altres latituds amb temperatures més suportables.
Entecem, juntament amb altres països europeus, l’horari d’hivern. L’única diferència és que España manté vigent l’hora de Franco. Vergonya, cavallers, vergonya.