Al primer article d’aquesta sèrie dèiem que els principals motius que ens fan sospitar que els criteris per assignar diputats a les Corts Valencianes no són els més adequats són la manca de proporcionalitat quant al nombre d’escons associats a cada circumscripció i el topall del 5% autonòmic per a poder accedir-hi. I observàvem que el tòpic segons el qual el problema és que s’hi aplica la Regla D’Hondt no és ben bé cert, si més no quan el nombre d’escons a repartir en cada circumscripció és elevat.
Això ho miràvem de confirmar calculant els escons que s’hi haurien repartit en un parell de conteses anteriors (1999 i 2019) fent servir una circumscripció única o bé suprimint la barrera del 5% i, també, provant de substituir la Regla D’Hondt per la Fórmula de Sainte-Laguë. I vàrem concloure que, al 1999 la barrera del 5% no havia modificat el fet que el PP obtinguera la majoria absoluta, però si que havia empobrit la representativitat de la cambra perquè n’expulsà dues forces importants de l’arc parlamentari. I, d’altra part, es confirmava, en els dos casos, el fet que una sola circumscripció és garantia de proporcionalitat. Finalment, l’aplicació de la Fórmula de Sainte-Laguë no canviava gens els resultats.
Ara aplicarem els nostres càlculs a les eleccions a les Corts Valencianes del 23 de maig passat.
Eleccions a les Corts del 2023
Aquests han estat els resultats obtinguts per les sis candidatures més votades (amb dades del primer de juny; podrien variar lleugerament quan el recompte siga definitiu):
A la vista d’aquests resultats és palés que Ciudadanos (i la resta de candidatures que no hem inclòs) no ha obtingut un nombre suficient de vots per a poder aspirar a obtenir diputats, perquè les condicions per obtenir-ne, en tots els sistemes electorals vigents a les comunitats autònomes espanyoles, exigeixen un mínim del 3% o més de vots a la circumscripció. Unides Podem, però, no entra al repartiment per no assolir el mínim del 5%; però si la barrera fora del 3% (global o per circumscripcions) sí que hi tindria dret.
Efectes de la barrera del 5%
El quadre següent ens ajudarà a comparar els resultats amb els que s’haurien obtingut si eliminàvem la barrera del 5%:
Unides Podem obtindria dos diputats, un per Alacant i l’altre per València (a Castelló és molt difícil obtenir diputats amb menys del 4% dels vots, perquè 100/24 és igual a 4’166...). El diputat per Alacant li’l lleva a VOX i el de València a Compromís, de manera que el bloc de la dreta passaria de 53 diputats a 52 i conservaria la majoria absoluta. Les condicions objectives perquè governara el PP serien les mateixes: rebre el suport de VOX o que alguns diputats de l’esquerra s’abstingueren en la investidura.
Aquesta situació és semblant a la que observàvem en les eleccions del 99 (tot i que no tan clares com en aquell cas), quan la barrera del 5% impedí l’entrada a les Corts de UV i Bloc Verds. I, per tant, arribem a la mateixa conclusió: tot i que no afecta la formació del govern, la barrera del 5% distorsiona els resultats, perquè expulsa de les Corts una força que té un suport important entre els electors.
Efectes de la fragmentació en tres circumscripcions
Repartir els escons en més d’una circumscripció sempre reduirà la proporcionalitat. I aquest efecte és de suposar que es veurà agreujat pel desequilibri en l’adjudicació dels escons (un diputat per València costa 2’7 vegades més vots que no un per Castelló). Vegem si realment això hauria afectat els resultats en cas que s’hageren repartit els 99 escons en una sola circumscripció, tant si es respecta la barrera del 5% com si la suprimim:
En el cas que es limite l'accés als partits que obtenen almenys el 5% dels vots, la circumscripció única hauria beneficiat Compromís, en detriment del PP; però moure un sol escó no hauria modificat la correlació de forces. De tota manera, es milloraria la proporcionalitat de la cambra, perquè si repartíem d’una manera estrictament els 99 escons entre els 863043+691715+349096+302885=2206739 vots que reben els quatre partits que entren en el repartiment, els partits tocarien a 38’72, 31’03, 15’66 i 13’59, de manera que 39, 31, 16, 13 sembla un repartiment més ajustat; el repartiment en tres circumscripcions beneficia la primera força atorgant-li un diputat de més.
Eliminant la barrera i la divisió en circumscripcions obtindríem uns resultats molt interessants: els tres partits minoritaris guanyarien un diputat cadascun, perquè el fraccionament en circumscripcions beneficia els dos primers en dos i un diputat respectivament. El bloc de la dreta conservaria la majoria absoluta amb 51 escons.
Afecta la Regla D’Hondt els resultats?
Clarament, no (insistim en el que ja hem dit i repetit: amb un nombre tan elevat d’escons com 24 o més, la Regla D’Hondt és raonablement proporcional). Si apliquem la Fórmula Sainte-Laguë els resultats són idèntics en les tres circumscripcions.
Sobre l’estratègia de l’esquerra
A l’autor d’aquest article, com cantava l’admirat Lluís Miquel, els que em coneixen saben com pense. Així que ja entendreu que no estic gens satisfet amb els resultats d’aquestes eleccions. Malgrat això (o potser precisament per això) vull acabar aquest estudi tractant d’esbrinar si és cert, com afirmaven alguns, que l’estratègia guanyadora de l’esquerra consistia a votar Podem, per assegurar que aquesta formació entrara a les Corts, la qual cosa garantiria una majoria d’esquerres.
Ja hem vist que l’entrada de Podem amb el 3% dels vots no hauria canviat la majoria. Però, i si alguns votants de Compromís o del PSOE hagueren votat Podem i llavors aquest partit arribava al 5%?
He fet l’experiment, amb tres escenaris diferents: traspassant els vora 35000 vots que necessita Podem per a abastar el 5% dels vots (a) des de Compromís, (b) des del PSOE i (c) la meitat des de Compromís i l’altra meitat des del PSOE. I en tots tres casos, amb circumscripció única, que ja hem vist que és la més favorable, Podem obté 5 escons, dels quals 2 provenen del PP i els altres 3 (en diferents proporcions, segons els casos) de Compromís i del PSOE. En tots els escenaris, el PP (amb 38) i VOX (amb 13) sumen 51 escons. No he calculat els escons que es repartirien per circumscripcions, però és segur que els resultats serien pareguts (i probablement més favorables al PP). El sistema és bastant proporcional i les dretes sumen una majoria absoluta d’escons perquè tenen la majoria dels vots.
En realitat, els vots que manquen a l’esquerra cal cercar-los a l’abstenció (no moure’ls entre els partits).
Conclusions
Aquest estudi referma les conclusions de l’anterior: la circumscripció única és la més proporcional; la Regla D’Hondt és raonablement proporcional si el nombre d’escons a repartir és suficientment gran i la barrera del 5% exclou del sistema forces polítiques amb un recolzament important dels ciutadans.
Observació final
• En tots els casos que hem estudiat en els dos articles, les majories que permeten governar el nostre país no s’haurien vist afectades per la supressió de la barrera del 5%; però la qualitat democràtica del nostre parlament s’hi hauria vist enriquida.
• Tot i les mancances que observem en el sistema electoral, hem de remarcar que el resultat d’aquestes darreres eleccions és raonablement just: el bloc de les dretes ha superat el de les esquerres (no tan espectacularment com sembla, en realitat PP, VOX i Cs sumen 75692 vots --el 3’14% dels vots vàlids-- més que PSOE, Compromís i Podem; si no comptem els vots de Cs la diferència és de 39546 vots. A més, el nombre de vots de la dreta no augmenta significativament, el que passa (molt probablement) és que molts vots d’esquerra han anat a l’abstenció). A la dreta li corresponen entre 50 i 53 escons, segons els criteris que s’apliquen per distribuir-los.
Al proper article miraré d’estudiar el cas de les eleccions al Congrés dels Diputats. Aquí les distorsions causades per un gran nombre de circumscripcions, moltes de les quals amb pocs diputats i amb grans desequilibris quant a la població, han de ser molt més importants que no en el cas de les eleccions autonòmiques al País Valencià.
Robert Fuster