Han passat només quatre dies del diumenge 28 de maig i ens trobem en vigília de les eleccions generals, avançades sobtadament per decisió del president Pedro Sánchez. De manera que els partits i partidets que han concursat a la baixa en els comicis autonòmics i municipals, s’estalviaran de fer una anàlisi profunda dels resultats, així com treure les oportunes conclusions i assumir les responsabilitats que caldrien. S’ho estalviaran, si més no portes enfora, perquè ja estan en mode campanya per al 23 de juliol. De l’escrutini provisional ençà, el soroll, degudament amplificat per la gran majoria de l’entramat mediàtic -premsa escrita i digital, ràdios, canals televisius del duopoli vigent (un altre dia en parlarem)-, proclama allò que qualifiquen com una onada ultraconservadora que agrana fins a l’últim reducte -diguem-ne- progressista, amb les excepcions de Catalunya i Euskadi. El blau domina els mapes que s’expliquen i propaguen amb somriures i gesticulacions mal dissimulades per part de presumptes moderadors i de legions de tertulians als que només els falta vestir l’uniforme de la adhesión inquebrantable. Que ben a gust el lluirien.
Onada conservadora? Com a percepció i avís per a navegants potser serveix. En canvi, la realitat que aporten les dades de l’escrutini indiquen múltiples variables que sense posar en qüestió la victòria (en municipals i autonòmiques) de la dreta extrema i l’extrema dreta en bona part del mapa peninsular, aporten abundant informació per a l’anàlisi i els improbables actes de contrició de les organitzacions damnificades en data tan assenyalada. Encara tardaran unes setmanes a aventurar, des del CIS per exemple, els transvasaments de vots que s’han produït d’uns partits cap a altres. No cal rascar massa per a concloure que el gran invent del mandatari del Banc de Sabadell Josep Oliú, a qui la llegenda atribueix l’impuls en primera instància de Ciudadanos com un partit a imatge i semblança del Podemos de Pablo Iglesias, però escorat a la dreta, s’ha fet miquetes. Bona part del seu patrimoni en vots ha engreixat el PP, Vox i en alguna mesura també al PSOE. Ciudadanos, RIP. I convé no oblidar que a l’era del Aznarato la dreta en la seua diversitat s’acollia sota les mateixes sigles i rendibilitzava el vot del PP. Passa que amb el pas del temps, la timidesa, les renúncies, claudicacions i la falta d’empenta de l’esquerra instal·lada, la dreta, Pirineus avall, ha perdut del tot la vergonya, la contenció i dia sí, dia també, se’n puja a la gepa de qualsevol institució o de qui s’atrevisca a qüestionar els seus delers. Al cap i a la fi, des del segle XIX si més no, tot allò que no siguen governs de signe conservador, per dir-ho finament, és considerat antinatural per tota classe d’hereus del caciquisme i les classes privilegiades. En fi, percepcions a banda, heus ací que l’onada conservadora ha perdut vora 59.000 vots de les eleccions autonòmiques del 2019 cap ací. Cap problema, perquè no serà objecte d’exhumació per part de les brigades de tertulians.
Per al bloc d’allò que es diu l’esquerra -sense entrar en detalls- la sacsejada ha sigut pitjor. En quatre anys s’han deixat pel camí 176.559 vots. A falta de l’escrutini definitiu. Ara tocaria dir que s’ho prendran seriosament, reflexionaran i s’aplicaran els canvis que pertoquen per a evitar una nova catàstrofe. Però, atès que ja estan en campanya i falten hores per a negociar qui ocupa cada lloc a les candidatures que presentaran... vostés mateixos.
La qualitat democràtica d’allò que es coneix com el Règim del 78, fa molt de temps que no dona senyals. Atmosfera zero. Si girem la vista, aviat farà 45 anys que manté la vigència una llei electoral formalment proporcional, però amb molta desproporció a favor dels partits majoritaris. Continuem votant un catàleg de llistes o candidatures tancades i bloquejades. Hi ha demarcacions (provincials) sobrerepresentades i d’altres infrarepresentades. D’això se’n beneficia principalment la dreta, perquè li va millor a les àrees amb escàs pes demogràfic. El cas del País Valencià és més greu. Quan negociaren l’Estatut d’Autonomia, la UCD i el PSOE van determinar que per a assolir representació en les Corts Valencianes, a més de superar el 3% dels vots vàlids emesos del districte electoral (província), calia assolir el 5% dels vots del conjunt de la circumscripció autonòmica. Ací ho van fer per posar-ho difícil a formacions com ara Alianza Popular, progenitora de l’actual PP, i opcions de l’esquerra més arrelades al marc valencià que no a l’espanyol. En 41 anys d’eleccions autonòmiques la barrera del 5% ha deixat un cementeri de sigles: CDS, UV, UPV... i enguany s’incorporen UP-EUPV i Ciudadanos al panteó. Els partits majoritaris continuen refractaris a eliminar l’obstacle. I en dos legislatures de Botànic, tampoc han estat capaços de modificar la legislació, tot i portar-ho en el catàleg de promeses electorals (incomplertes).
Hi ha, també, la regla d’Hondt, a propòsit de la qual, el senyor Robert Fuster fa una excel·lent explicació que vostés tenen a l’abast en aquest mateix digital. Una benedicció per al bipartidisme, amb pretextes d’escassa volada, com ara facilitar la governabilitat. Amb la quantitat de països i diversitat de sistemes que s’apliquen -majoritaris o proporcionals-, no sovintegen les notícies sobre problemes de governabilitat derivats de tindre una representació més plural en les institucions. La regla d’Hondt afavoreix el més votat, li dona algun avantatge a la segona candidatura, i massacra de la tercera en avall. La distribució d’escons, a l’hora de la veritat, deixa sense representació milers de ciutadans. Visca la democràcia. Robert Fuster també explicava el mètode Saint-Lague, un sistema, també de matriu proporcional, que distribueix més equitativament els escons en joc. Després de desenes de debats en parlaments, universitats i congressos, en què s’aconsella evolucionar cap a aquest sistema, com també adoptar la circumscripció autonòmica com a districte electoral únic, avui és el dia que tot segueix -i seguirà- com acabat de morir Franco en el llit.
L’escrutini de les eleccions municipals a l’Eliana atorga 8 regidors al PSOE; 7 al PP; 1 a Vox, i un altre a la coalició de Compromís i Esquerra Unida. Si en lloc d’aplicar la regla d’Hondt s’haguera fet el repartiment amb la de Saint-Lague, el PSOE mantindria els 8 regidors; el PP, amb 6, en cediria un a Vox, que en tindria 2. La coalició de Compromís i EUPV mantindria 1 escó. La distribució no afectaria la governabilitat i el repartiment seria més just. Però ves i explica al PP (o al PSOE si fora a la inversa), que ha d’adoptar un mètode més proporcional per a no deixar una xifra respectable d’electors sense representació. Abans que això passe, les granotes tindran pèl.
A les acaballes de la campanya electoral -la de les municipals, no la que ja tenim damunt-, va suscitar-se la possibilitat que hi haguera un debat entre candidats a l’alcaldia. Amb excuses peregrines i arguments que millor oblidar, malauradament no hi va haver debat. Ben mirat, debat, debat... tampoc anava a ser un debat. Que entre la percepció i la realitat ací també hi ha distància. Però d’això en parlarem un altre dia.