Sóc dona i com a tal pense en les dones que viuen la por i fins i tot la mort en mans de parelles o ex-parelles, homes per anomenar-los d’alguna manera, perquè no ho són. Pense en les dones que passen fam, en les que han d’abandonar les seues ciutats, els seus països, les seues arrels, per sobreviure a la guerra o també a la fam: Siria, Irak, Sudan… arrastrant amb elles als seus fills, fins i tot recent nascuts, només per seguir patint i lluitant.
Però açò no em fa deixar de pensar, que també els homes pateixen quasi totes eixes penes i sofriments (tal volta l’única que no, o la que molt menys la violència de génere).
Aquests sofriments no s’acabaran mentre hi haja armes, mentre els governs rics, del nord, consenteixquen i participen en aquest negoci inhumà.
Ho vegem a les notícies:
- Gent de Siria vivint de manera infrahumana i esperant per vendre un ronyó o un troç de fetge i així poder comprar el seu pas a Alemanya, a França… on siga, sols volen escapar de l’infern en el que altres han convertit les seues vides; i nosaltres, tant i haver signat acords, percentatges d’acollida que no hem complert i no hi ha cap mostra de que es vagen a complir, som capaços de girar el cap, els ulls, cap a un altre costat, encara que no estic dient la veritat, nosaltres ho fem des de la impotència,des de la ràbia de saber que realment els culpables, els de dalt, que són els que signen, els que fan i desfan amb les vides de millions i millions de persones, eixos si que, de segur, dormen d’allò més bé.
- Gent que travessa tots els dies el Mediterrani des de’l sud, en ” les barques de la mort” per les que han pagat tots els seus estalvis d’anys i que van caiguent com a mosques, ahir 20, huí 80, demà ni els podrem comptar! I la història es repeteix: Què hi fem nosaltres?, què hi podem fer? El de sempre, acallar un poc les nostres conciències econòmicament o els que hi són més tirats cap endavant i tenen professions més indispensables allí, hi van per ajudar i de pas contemplar coses que no oblidaran mai, la vertadera cara de morts injustes, desgarradores…(bombers, metges, protecció civil, afegits als que els governs per vergonya tenen; salvament marítim, fragates…). Els hem deixat a l’estacada, són els nostres veïns del sud, però els esquilmarem ja fa segles, els traguerem les matèries primeres, i seguim igual.
No vull formar part dela Mediterrània nord! No, si no som capaços de retrobar-nos amb la del sud, d’ajudar-los, vull que el Mediterrani siga com la cançó de Serrat.
No puc suportar haver convertit aquesta, la nostra mar, en un angoixòs cementeri de morts sense nom!
¡Me indigne, m’arravaten la ira i la ràbia, eixes són les emocions que em devoren per dintre, i ja ho dit abans, quan observe, quan m’impregna la maldita sensació, de que les grans desgràcies d’aquest recent començat mil·leni, van a seguir sent les del passat!
La història segueix repetint-se, sembla que la humanitat no té, ni tindrà solució!
I ara, quan he acabat de indignar-me, ara m’entristeisc, m’angustie…i em torne a preguntar: què podem fer els de a peu, nosaltres, front a açò? La indignació no ès solució, sols et permet perbocar allò que t’ofega dintre, que t’engoleix…
¿Què, qui, quan, podrà canviar el rumb de la història, perqué nosaltres, els nostres fills…no hajam de seguir horroritzant-nos amb imatges a la tele o a les xarxes socials com els bombardetjos indiscriminats i discriminats (escoles, hospitals, vivendes, ciutats…)o imatges de xiquets devorats per la fam, que són ja esquelets vivents?
Són respostes que escorcolle fa temps, però a les que els qui reialment podien donar solució, cada vegada sembla que els interessa menys. Ells están ahí per interessos personals, per l’ànsia de poder. Sempre m’he fet aquesta pregunta: Quin sabor, quines emocions produirà el poder, que el qui el tasta es fa adicte?
NO VULL PROVAR-LO!
NO MAI!
Maria Montesinos
29/03/2017