MONOGRÁFICO

CHRISTINE DE PISAN ¿UNA FEMINISTA AL SEGLE XIV?

por Víctor Iñurria

Els maximalismes són en multitud d’ocasions la causa de la majoria dels Problemes, (Insalvables???) què els dirigents humans, (Els Grans Germans) ens venen en el Mercat dels Interessos, quan jo crec que la veritat es clou realment dins d’una dita popular:En la verema del món, cadascú intenta omplir la seua cistella,nodeixant cap xanglot per al cabàs de l’altre.

És per això que, d’una manera totalment oberta i imparcial, vull manifestar quina va ésser la meua sorpresa en introduir-me per primera vegada en el coneixement d’un tema, del qual mai havia sentit parlar-ne, ni a la Universitat ni als mitjans de comunicació tradicionals. Em referisc a la vida, obra i exemple de Christine de Pisan, aportant ara i ací aquesta informació, què considere podria ésser la base d’altres estudis més profunds i puntuals, a les nostres terres, si més no.

Tradicionalment s’ha acceptat la “Badoqueria” segons la qual, la dona no podia ésser obrer de la construcció, igualment que no podia realitzar treballs per als quals es requerira una capacitat física, de la qual només els homes n’eren dipositaris.

Jo diria que, qui així opina no ha degut veure les pescadores gallegues, les llauradores castellanes en la sega o espigolant els rostolls, les dones andaluses en l’arreplegada de l’oliva, les valencianes en les naus d’encaixonat de fruita, les basques com a centre de la vida del “Baserri”, o casa de llavor tradicional, ocupant-se dels animals i col·laborant en les tasques rurals, i així a les diverses contrades dels camps d’Ibèria.

Aquestes han estat les nostres tradicionals “mares” i “iaies”.

Així doncs, em pregunte: Com podien “els seus homes” dir que no tenien força i no servien per a treballs durs?, Els pareixia poc dur i atendre totes eixes tasques i a més ser sabata, pilar, o pedra cantonera de la casa?

Aquells que hagen viatjat per les terres de l’Est d’Europa o per Àsia, hauran pogut veure les dones treballant damunt les bastides, conduint màquines de tota mena i inclús trencant unitats d’obra amb compressors.

No vaig a entrar en disquisicions antropològiques sobre “L’Home i La Dona”, però sí vull defendre, cóm les diferències biològiques que puguen separar els dos gèneres de l’espècie humana, passen més aviat per uns tabús socials, els quals culturalment i en interès “d’algú” s’han anat fixant en el subconscient col·lectiu.

Algú ha comparat quantes dones estudiaven la carrera d’Aparellador, o la d’Arquitecte, o tantes altres, fa tan sols 25 anys, i quantes les estudien ara?

La dona ha anat trencant llaços, recuperant Drets i Valoració de sí mateixa enfront dels limitadors històrics, demostrant l’erroni d’eixos conceptes castradors de possibilitats.

Com deia una cançó de la meua joventut, “Codo con codo al caminar”, hem d’acceptar que encara resta molt per caminar, però podem i devem avançar en l’obtenció d’un Món Millor, al qual cadascú aporte allò per al que estiga més dotat, compartint-lo generosament amb la resta de la societat.

Sí, ja sé que és un pensament “quasi utòpic”, però si al Món de les Idees i dels Desitjos no es pot pretendre la Utopia, On voleu que ho fem?. Cal fixar els límits ben lluny, per tal que encara que no els abastem, puguem avançar sempre.

Ara i ací, i com a homenatge a totes eixes dones que històricament han treballat al costat de l’home, i inclús cobrint moltes de llurs carències, vull parlar d’una d’elles, qui al Segle XIV, va ésser un prototip d’autosuficiència i valentia, en un món al qual les dones de les altes esferes eren simples adorns decoratius de la Cort, quan no esclaves dels grans senyors, “gaudint” d’una incultura supina.

Aquesta dona es va dir Christine de Pisan, i encara que a Espanya no és massa coneguda, en altres parts del món s’han realitzat inclús estudis monogràfics en diverses universitats, valorant la seua posició davant la societat que li envoltava.

He pogut localitzar una preciosa miniatura pel que a la meuaprofessió es refereix, a la qual, junt ambd’altres dones seguidores del seu exemple, se la veu amb la paleta a la mà i la gaveta de morter al costat, col·locant blocs en la construcció d’un edifici que va realitzar, tot i que fora a nivell tan sols creatiu, a guisa de refugi per a les dones. Crec que tan sols per eixa imatge ha valgut la pena estudiar la seua personalitat i exposar-la al coneixement general, des d’un punt de vista ampli, lliure i professional.

Christine de Pisan, va ser filla de Tomasso de Pizzano, Metge i Astròleg Venecià, qui li va donar una sòlida instrucció clàssica (filosofia, història, grec, llatí, etc.), cosa molt estranya per a una dona de la seua època.

Va nàixer a Venècia l’any 1.364, però es va traslladar, a l’edat de 5 anys, a la Cort del rei Francès Charles V, quan son pare va ésser anomenat astròleg-metge i secretari del Rei.

Als 15 anys es va casar amb el noble de la Picardie, Etienne du Castel, tenint amb ell tres fills. Malauradament el matrimoni va durar tan sols 11 anys, en morir el seu marit l’any 1.390, any en què també va morir son pare, i atès que el seu protector, el rei Charles, havia mort el mateix any del seu matrimoni, es va trobar amb la pèrdua de tots els beneficis que l’alt estatut, del qual la seua família gaudi en la Cort reial, li assegurava.

De sobte es va trobar vídua i amb la responsabilitat de tres fills, sa mare i inclús una neboda.

Va ésser invitada per Henry IV, rei d’Anglaterra, així com per Galeazzo Visconti, Tirà de Milà, perquè visqués en llurs respectives Corts, com tantes altres dones ho feien, realitzant un “Magnífic” paper de Gerro, Àmfora o Figureta de Porcellana, en llurs Salons i Festes.

Ella es va negar fermament i va decidir seguir vivint a França, a laqual considerava la seua terra, utilitzant per a això la seua àmplia cultura,començant a escriure tant en prosa com en vers.

Va treballar incessantment i des de l’any 1.397 fins al 1.403 va escriure 15 llibres i gran quantitat d’assajos, els quals, degudament enquadernats, segons manera ocuparien més de 70 volums.

És de destacar el gran èxit que va suposar el “Llibre dels Fets i Bons costums del Savi Rei Charles V” escrit per encàrrec del Duc de Burgundy, Philip de Bold el 1.404.

També cal destacar llibres com:

- “Les Epístoles d’Othea”, 
- “El Llibre de la Pau” sobre l’educació dels prínceps, 
- “El Llibre de la Ciutat de les Dones” de 1.405 
- “El Llibre de les Tres Virtuts” també conegut com “El Tresor de la Ciutat de les Dones” de 1.406, 
- “La Carta a Isabel de Bavière” a la qual es va dedicar a rehabilitar aquella dona que havia estat difamada pel “Roman de la Rose”.

Al camp de la poesia cal destacar els seus llargs poemes com ara:

“El Llibre de les Mutacions de la Fortuna”, 
“El Camí del Llarg Estudi”, 
“El Llibre de les Cent Històries de Troia”, etc.

Enamorada de França va ésser colpejada al fons del seu ser per l’assassinat de Lluïs d’Orleans, escrivint en 1.410 les “Lamentacions d’una Guerra Civil” i posteriorment “El Llibre dels Fets, de les Armes i Cavalleria” que va ser un dels primers llibres traduïts a l’anglès.

Amargada pels horrorosos fets de la Guerra dels Cent Anys, es va retirar en 1.418 a un Convent, tot i que encara el 1429 va escriure el seu últim poema “Himne a Joana d’Arc”, lloant aquesta heroïna i morint a l’any següent 1.430.

Més lleugeres, gràcils i clares varen ésser les seues balades i rondalles.

Feminista radical?.

No sembla que avui podríem classificar-la així, però la veritat és que ella va prendre com a bandera la defensa dels drets de les dones front a les posicions de l’època, enfrontant-se clarament als autors del “Roman de la Rose”.

Va ser la primera dona de França que va viure de la seua ploma, essent referent per a moltes altres dones. La seua personalitat va lluir amb llum pròpia en un món de foscor, pugnant per obrir finestres al futur i a noves tendències.

Un exemple impactant, és el poema al seu fill, que transcric en versió anglesa.

Christine al seu Fill:

I have no great fortune, my son,
To make you rich. ‘In’ place one
Here llaure some lessons I have learned—
The finest things I’veu ever earned.
Before the world has born you far,
Try to know people as they llaure,
Knowing that will help you take
The path that keeps you from mistake.

Pity anyone who is poor
And aquestands ‘in’ rags outside your door
Help them when you hear them cry!!
Remember that you, remolque will die.
Love those who have love for you
And keep your enemy ‘in’ view:
Of allies none ca have remolque many,
Small enemies there llaure not any.

Never enllose what the good Lord gave
To this, our world remolque much enslaved:
The foolish rush to end their lives
Only the steadfast ‘soul’ survives.

Traducció lliure:

No tinc gran fortuna, fill meu,
per a fer-te ric. En el seu lloc
ací hi han algunes lliçons que he après.
Les millors coses que sempre he obtingut.
Abans que el món et porte lluny,
intenta conèixer la gent com és,
sabent que t’ajudarà a prendre
el camí que t’allunye d’error.
Compassió per a qualsevol que siga pobre
i estiga parat en parracs a la teua porta
Ajuda’ls quan els sentes cridar!!
Recorda que tu també moriràs.
Ama els qui t’amen
i mantín el teu enemic a la vista:
Aliats ningú no pot tindre massa
Enemics menuts no existeixen
Mai no perdes el que el bon Déu va donar a
aquest nostre món massa esclavitzat:
Els estúpids corren cap al final de les seues vides
Només els ànims ferms sobreviuen.

O també aquesta curta Rondalla en francès de l’època:

Dure chose est a soustenir
Quant cuer pleure et la bouche chante
Et de faire dueil és tenir,
Dure chose est a soustenir

Faire li fault qui soustenir
Veult honneur qui mesdisans han,
Dure chose est a soustenir.

Traducció lliure:

Dura cosa és mantindre’s
Quan el cor plora i la boca canta
I cal mantindre el duel.
Dura cosa és mantindre’s.
Erra qui mantindre
Vol honor, i freqüenta la maledicència
Dura cosa és mantindre’s.

Espere que aquestes lletres servisquen, com a mínim, per a establir contacte amb la coneixença d’una dona, de la qual l’empenta i personalitat n’és exemple per al món actual, tant pel que fa a la posició davant els paranys de la vida com al fet d’ésser referència històrica en la concepció i construcció d’una ciutat amb característiques especials com era la Ciutat de les Dones.

Aquesta dona és estranyament ignorada a Espanya per més que, al meu entendre, en té molt que aportar als valors humans, en una societat com la nostra, tan en mans de “Els Grans Germans”, que ens diuen com i de quina manera hem de viure i comportar-nos.

Víctor Iñúrria Montero (Aparellador i Arquitecte)