Les Birles a L'Eliana

Un article de Victor Iñúrria Montero 

Fa anys, em deia un vell professor, “Allò què no se sap, mai ha ocorregut”, i la veritat és que, fins i tot no acceptant radicalment aquesta afirmació, el meu recorregut vital m'ha demostrat, en multitud d'ocasions, què no anava massa descaminat. És per aquesta raó, què m'he decidit a escriure aquest article, sobre un tema què pareix haver sigut oblidat, alhora que s'han evaporat una sèrie d'actuacions què es feren en el mateix sentit, essent això el que pretenc comptar.

Hi ha qui diu que el seu origen és egipci, ja que es van trobar en una tomba en Naraga (Egipte), uns gots allargats i quatre boles en pòrfir (de color blanc i negre), estant datat tot al voltant dels 3000 a.n.e."

Quan vaig vindre a viure a l'Eliana, fa 40 anys, vaig observar què, durant les festes de Pasqua, la gent “Elianera” es dirigia a la zona coneguda com a “Entrepins”, uns hi anaven caminant o amb bicicleta, altres amb cotxe, però la majoria en carros, tirats pels cavalls de camp, què en aquella època encara convivien en bastants cases o en els apartats de les terres de labor.

L'ambient era altament festiu, i majors i xiquets gaudien i es divertien amb sana alegria, passant-ho meravellosament.

Una vegada ubicats en els terrenys què eren la zona de reunió y celebració, podia ocórrer de tot, uns menjaven les viandes què havien portat, mentrimentres altres feien paelles o “Torrades”.

Una vegada acabada l'alimentària tasca, cadascú dedicava el temps vespertí a diversions com, Jugar a les Cartes, formar Rogles en què es comentaven, en to jocós, certs “Assumptets” què, n’eren de coneixement més o menys públic.

També hi havia els qui, xiquets i majors, es dedicaven a pràctiques esportiu/lúdiques.

Jugaven a la Corda, a Agafar, a “Tula”, etc., i a mi, tot allò em recordava simplement el que jo havia viscut en la meua infància, a Russafa i a l'Horta Sud, llocs on em vaig criar, i, fins i tot, el que fèiem els components de la nostra “Colla”, ja amb 16/20 anys, quan ens reuníem i ens anàvem a menjar la “Mona”, a Torrent, a Casinos, a Masies, a l'Aeroport, etc., i ens divertíem de forma semblant.

També a Grècia n’hi ha referències a quelcom semblant, perquè en l'Odissea, Homer parla de com els pretendents de Penèlop, jugaven a birles o boles, mentrimentres aquesta els entretenia, esperant la tornada d'Odiseo."

Ara bé, així com a l'Horta els jocs solien ser, “Borinot per la carretera”, “Calfamans”, “El Canut”, “Salta Cabrilla”, “El Mocador”, “Xurro, mitja mànega, mangotero”, “La Granota”, “l'Ama Carabassera”, “Els Xavos negres”, “A la Una la Mula”, “Peus quiets”, “Pic-i-Pala”, “La Trompa”, “La Corretgeta”, “El Sambori”, “Titou, titou, qui em tapa l'ou?”, “Els Bufs”, etc. etc. allí, en “Entrepins”, es practicava un joc desconegut, en eixa època, per a mi, què segons em van explicar, rebia el nom de “Birles”.

Miguel Giner Torrent “El Ferreter”, portava el seu “Birler”, i tothom volia jugar. La llàstima és que una vegada passada la Pasqua la cosa s'oblidava fins a l’any següent, trencant amb l’antiga tradició, segons la qual, solien jugar-se partides en qualsevol racó o cantó de l'Eliana, perquè segons em van dir, era pràctica habitual en qualsevol moment del temps lliure, reunir-se els hòmens a jugar-se algun dineret, tirant a les “Birles”, a la porta de qualsevol Taverna o Bar.

Antigament havien dues formes de Birlers, un antic, del qual s'havia perdut l'afició, de manera que no vaig poder localitzar cap exemplar, tot i que en les terres de l'Ebre, i concretament a la localitat Tarragonina d'Ascó, segueix jugant-se, i que per conversacions amb persones de major edat, vaig saber que, estava format per 5 Birles d'una certa grandària."

Sembla que havia sigut de gran tradició a tota la comarca, i molt concretament a l'Eliana, on pel que vaig poder comprovar, tan sols quedava la pràctica Pasqüera, amb el “Birler” què aportava tots els anys, Miquel Giner.

Aficionat com sóc a la recerca i protecció de les Tradicions valencianes, em vaig proposar, “Redreçar”, aquest buit què es produïa al llarg de l'any.

Vaig investigar un poc, podent comprovar que, existien diverses teories sobre l'origen dels “Jocs de Birles”, tot i consistir sempre en uns elements verticals tombats amb un altre element, més menut i pesat, què es llança des d'un punt pactat.

Hi ha qui diu que el seu origen és egipci, ja que es van trobar en una tomba en Naraga (Egipte), uns gots allargats i quatre boles en pòrfir (de color blanc i negre), estant datat tot al voltant dels 3000 a.n.e.

També a Grècia n’hi ha referències a quelcom semblant, perquè en l'Odissea, Homer parla de com els pretendents de Penèlop, jugaven a birles o boles, mentrimentres aquesta els entretenia, esperant la tornada d'Odiseo.

Els Romans què van heretar tantes coses dels grecs, (fins i tot el joc de Pilota al Llarg), van portar amb ells aquestes pràctiques per tota l’extensió del seu Imperi, i tal vegada amb ells ens va arribar aquesta afició, directament o mitjançant les invasions posteriors, amb les seues moltes variants.

De tota manera, el que sí sembla no oferir dubtes és l'època en què aquest joc apareix en les terres valencianes, ja que tenim el testimoni ineludible d’un llibre de l'escriptor valencià Jaume Roig, anomenat “l'Espill o llibre de les dones”, què es va editar el 1.460, i en el que apareix, a més del joc de l'Escampella, també coneguda com “Pic i Pala”, la paraula “Birla”, quan diu: "Per reduir-la jugava birla / sovent ab ella, joc d'escampella...".

Després de conèixer totes aquestes dades vaig tractar de concretar-les pel que fa a l’antiga Confederació Aragonesa-Catalana i la seua projecció al Regne de València, i per tant amb la localització al Camp de Túria en general i a L’Eliana en particular, arribant, sempre disposat a acceptar qualque informació més completa o fonamentada, a les següents conclusions:

Antigament havien dues formes de Birlers, un antic, del qual s'havia perdut l'afició, de manera que no vaig poder localitzar cap exemplar, tot i que en les terres de l'Ebre, i concretament a la localitat Tarragonina d'Ascó, segueix jugant-se, i que per conversacions amb persones de major edat, vaig saber que, estava format per 5 Birles d'una certa grandària (uns 50 cm.), i una altra prou més gran, anomenada “La Reina”, de les que s'havien de tombar 5, però mai la Reina, llançant uns “Birlots”, què segons les zones variaven de grandària i forma, i fins i tot en algunes localitats es llançava un “Bola” de gran pes, (3/5 Kg.), aquesta modalitat tenia diversos noms, segons les contrades, però la més generalitzada va ser «Birla de la Reina».

L'altra modalitat, què era la que havia perviscut, es coneixia amb el nom genèric de “Birles”, (En terres altes de Castelló i en les Terres de l'Ebre, les anomenen “Bitlles”), jugant- se amb 6 Birles iguals, d'uns 30 cm. d’alçària, que es tracten d’abatre amb uns “Palets”, “Birlots” o “Motxos”, de forma ovoide, és a dir com un ou allargat, amb els que, en tirar, cal derrocar 5 de les 6 Birles, fent així “Cares”, ja que si es tiren les 6, o menys de 5, es fan “Creus” i es perd la puntuació d'aqueixa tirada, (no l'acumulada), així com el torn de tirada.

Vist que, segons la meua opinió, s'havia de recuperar la pràctica d'aquest joc, què d'altra banda vaig valorar com a molt interessant per la formació dels xiquets, i la concòrdia lúdica entre els majors, tant hòmens com dones, vaig prendre una decisió.

Em vaig dirigir a Miquel Giner i li vaig dir que em deixara una “Birla” i un “Palet”, per a reproduir-los i després se'ls tornaria.

Encara que era persona amable, de moment li va costar accedir, donada l'immensa estima que li tenia al seu “Birler”, el qual, segons em va dir en aquell moment i posteriorment m'han ratificat les seues filles, ho va fer ell, amb gran paciència i dedicació, amb fusta de “Carrasca”, no obstant, davant la meua insistència, al final em va deixar les peces, amb el ferm compromís de no perdre-les.

Era l'any 1987, i vaig tindre la sort que un amic de la Pobla de Vallbona, de nom Gerardo, havia tancat el seu negoci de cria de borrecs i tenia al seu corral unes travesses de ferrocarril, de fusta de Carrasca, ancorades al terra, on lligava els animals, així que em va dir que podia disposar d'elles, donat que ja no les anava a fer servir.

El fuster de l'Eliana Sr. Caro i jo mateix, vam anar al seu corral, i vam fer una bona selecció, mirat que algunes peces estaven fetes malbé per la humitat del subsòl, i el fuster les va portar a un torner, el qual a partir de les peces que m'havia deixat Giner, va tornejar 6 jocs o “Birlers”, que jo vaig abonar i vaig repartir de la manera següent:

• Un Birler per a mi 
• Un Birler per al meu amic Zacarés (q.e.p.d) 
• Un Birler per l'Ajuntament 
• Un Birler per al Poliesportiu 
• Un Birler per al Col·legi Mare de Déu del Carme 
• Un Birler per als Jubilats 

Una vegada repartits, em vaig posar en contacte amb el director del Poliesportiu Sr. Merchant, i aprofitant l'enorme impacte que tenien els Jocs Esportius estivals de l'Eliana, vaig proposar-li que, entre les activitats dels susdits Jocs, s'incloguera un Campionat de Birles, cosa que va ser acceptada de molt bon grau, tant pel Sr. Merchant com pel Regidor Lluís Aleixandre, qui es va prendre el màxim interès.

Atès que cada poble tenia matisos en la seua forma de jugar, vaig redactar un Reglament molt senzill, basat en les Regles del Billar, segons el qual, el joc competitiu consistia en:

- Individualment o per equips, es col·locarien les Birles segons la tradició, és a dir en dues files de tres Birles, separades entre si la distància de la grossària d'una Birla, llançant els jugadors des d’una distància variable segons les edats, entre 5 i 8,50 m. 

- En aquesta posició es marcaria en terra una línia de manera que, el jugador no podia passar-la en cap moment de la tirada, alhora que la posició triada inicialment per al peu, hauria de romandre sense canvis de posició al llarg de cada torn.

- Cada jugador disposava de 2 Palets per torn, amb els que havia de deixar 1 Birla dreta, aconseguint així una “Cara”, però si fallava i deixava en peu més d'1 Birla o les tombava totes, se li apuntava una “Creu”, perdent el torn, però no els punts acumulats fins eixe moment, de manera que, a partir d'aqueix moment, començava a tirar el següent jugador.

- Mentre fóra aconseguint “Cares”, amb 1 o 2 Palets, continuaria tirant i acumulant “Cares”, o siga Punts, (equivalent a les caramboles del billar), fins que en fallar i fer “Creus”, se li apuntaven les aconseguides i donava pas al següent jugador. 

- Tots tenien dret a tirar 5 torns i al final se sumaven els punts obtinguts a raó de 1 per cada “Cara” aconseguida.

Arribat l'any 1988, per tal d’incloure en els Jocs Esportius aquesta especialitat, el dia 13 de setembre, vam fer una “Demostració”, en la que van participar familiars i amics, així com uns periodistes del periòdic Levante, (la periodista Inma Gisbert i el fotògraf Kalis), els qui l'endemà van incloure en el periòdic del dia 14, un article a la pàgina 14, il·lustrat amb 2 fotografies, una d'una jove llançadora i una altra en què dues persones estaven “Plantant” les “Birles”, tot això amb el títol:

“Les Birles: El renàixer d'una tradició (1)".

Donat l'èxit obtingut, vaig comentar amb el conseller En Cebrià Ciscar i Casaban, (jo era en aquells moments President de la Federació de Pilota Valenciana), la possibilitat de crear una Federació de Jocs Tradicionals en què cabria el Joc de Birles, i ell em va dir que el moment era complicat, pels molts assumptes que els constrenyien, però que si jo em feia càrrec de la Presidència i Gestió, ho acceptava.

Era massa per a mi, perquè la Pilota ja m'absorbia tot el meu temps, així que no vaig poder acceptar i “la Pilota va quedar a la teulada”.

Passat un temps, vaig saber que un amic, Ángel Gómez, un magnífic i Valencianíssim Professor, s'havia capficat en la creació d'una Federació tal com jo l'havia somiat, i vaig disposar que el Poliesportiu Municipal li facilités allò que li fóra necessari, de manera que al cap d'un temps, l'esmentada Federació va començar a funcionar davall la seua il·lusionada presidència.

Tan sols he de ressaltar que, a fi de no deixar-se portar per les formes tradicionals de les Birles, ja que eren molt variades, segons el poble on es jugara, varen acceptar el disseny d'una què, servira per a tots els pobles, al marge de la què fos tradicional en la localitat.

He de confessar que, aquestes Birles, a mi no m'han paregut molt encertades estèticament, al marge que siguen efectives, perquè estic condicionat per les imatges i formes de la meua història, la qual cosa no impedeix que valore, positivament, tota l'acció que Ángel ha estat i està realitzant, així com els Campionats Oficials què ha promogut entre pobles de la comarca i fins i tot de fora d'ella.

De fet s'han format a l'Eliana dos Clubs d'aficionats a les “Birles” que són els que competeixen amb gran èxit, en els campionats de qualsevol tipus, en representació d'aquesta localitat.

També cal destacar i de cap manera oblidar, els Campionats i Exhibicions què tenen lloc en les “Jornades de l'Ensenyament”, de les Escoles Valencianes, o la potenciació com a pràctica habitual formativa i lúdica què es desenrotlla en els distints Col·legis.

I per si algú em vol preguntar, deixaré ben clar, que el meu “Birler”, va sempre en el meu cotxe i siga el lloc qué siga, si jo tinc temps per relaxar-me i per compartir-lo amb els amics, la Partida de “Birles” estarà servida, així que si algú vol jugar, “Quedem i passarem un estona de redescobriment d'una tradició lúdica i divertida què en res ha d'envejar a d’altres foranes què ens han introduït).

No voldria deixar d’assenyalar la magnífica aportació què ha fet la Fundació Jaume II “El Just”, en la que cal destacar l’edició d’una divertida AUCA de “Les Birles”.

Accions semblants caldria que feren moltes més organitzacions de tot tipus, per tal que poguérem veure als jardins, patis dels col·legis i qualsevol altre lloc, gent de tota mena i condició, jugant a un joc tan complet física i mentalment, al temps que facilitador de la unió i harmonia entre els practicants.

Tampoc voldria oblidar-me de manifestar què en molts pobles de les Terres catalanes, com poden ser el Baix Ebre, el Maresme, la Plana de Lleida, etc. estan federats prop de 150 Clubs i tenen lloc Campionats tots els anys, tot i que, ara per ara, no podem competir amb ells donat que algunes Regles són un poc diferents a les nostres, i caldria treballar per assolir un punt de retrobament, què ens permetés fer-ne Campionats amb més “Volada”.

Dit tot allò expressat anteriorment, vull manifestar ara i ací, el meu agraïment als qui han treballat per tal d’assolir, ampliar i potenciar allò que en principi va ser per a mi una il·lusió, què no vaig poder completar, tot i que vaig treballar fins on vaig poder, deixant constància, així mateix, del meu agraïment als qui em van ajudar en aquell moment, de forma totalment desinteressada, com van ser, Miquel Giner, Gerardo, Caro, Merchant, Aleixandre, etc. per tal de crear la base del desenvolupament posterior d'aquest joc.

La meua sorpresa ha estat que, segons manera, en aquests moments han desaparegut alguns dels “Birlers” què vaig realitzar i vaig regalar, tal vegada, almenys així vull entendre-ho, per haver perdut el seu caràcter de “Homologables” segons les normes actuals, la qual cosa no vol dir que a nivell particular no puguen continuar essent la base del nostre joc i el llaç d'unió entre tots els aficionats a aquesta meravella de joc, amistós i cordial.

Salutacions a tots, i que feu moltes “Cares” en la vostra Vida.

L’Eliana, 4 d’abril de 2.013
Víctor Iñúrria Montero