De Corella i el Segle d'Or
per Victor Iñúrria
El poble valencià sempre s’ha destacat per la infravaloració d’allò seu i pel “Papanatisme” de pensar que, allò forà n’és millor que el què a les nostres terres ha nascut i s’ha desenvolupat, de forma que, si hui preguntem a la gent en general, quin fou el segle d’Or valencià i quines les seues figures més senyeres pel que fa a la literatura, amb esforços ens parlaran d’Ausiàs March i potser de Joanot Martorell, però crec que molt pocs podrien referir-se com a literats a Sant Vicent Ferrer, Antoni Canals, Jordi de Sant Jordi, Jaume Roig, sor Isabel de Villena, Bernat Fenollar, Carles de Viana, l’autor anònim de “Curial e Güelfa” o el mateix Joan Roiç de Corella.
La seva obra, en vers i en prosa, va influir en molts altres escriptors de l’època i posteriors. Donada la valoració què li tenien als cenacles literaris de l’època, ha estat considerat el màxim representant de l'humanisme renaixentista valencià, essent el receptacle on es mantingueren aspectants les possibilitats de la llengua fins el moment de la Renaixença
Per tant, ara, tan sols vull fer una petita introducció per tal de sintetitzar el què fou aquell segle d’Or valencià, què començant en un moment amb una literatura romànica farcida d’influències, provençalismes en la poesia i llatinismes en la prosa, aconseguí una maduresa literària, que mai més ha assolit fins la Renaixença.
En aquells moments, el Regne de València actuava com a element senyer de la Corona d’Aragó i la ciutat de València destacava com la capital cultural i econòmica de la Corona, essent una de les ciutats més importants d'Europa en aquell segle, per la qual cosa nasqueren tot un munt d’expressions culturals què constituïren el què diem “Segle d’Or”.
Com cada any, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha escollit l’escriptor de l’any 2.013, havent recaigut en la figura de Joan Roiç de Corella i el CEL de L’Eliana ha volgut col·laborar, com sempre ho fa, amb una jornada a ell dedicada, què començant el proper dia 17 durarà fins el dia 23, amb una sèrie d’actes i exposicions, per tal de donar a conèixer la figura i l’obra d’escriptor tan destacat i valorat al segle XIV, tot i que després per circumstàncies què a continuació explique, fóra més desconegut que no uns altres.
Havent-me demanat que escrigués algunes línies sobre aquest valor de la nostra cultura, vull deixar palesa així mateix la meua admiració per la resta dels qui conformaren el moment àlgid de la nostra literatura, aportant ara unes poques dades biogràfiques, així com una petita ressenya de l’obra de Corella.
Nascut a Gandia o potser a València, l’any 1435, fou un cavaller/religiós, conegut per la seua obra literària, seguint l’empremta de les transformacions socioculturals que es produïren al segle XV, duent els estils des l'època medieval al Renaixement.
Son pare Ausiàs Roís de Corella, fou un noble emparentat amb la noblesa què casat amb Aldonça, va tindre quatre fills, Joan, Manel (què es féu frare), Lluís i Dalfina.
Joan Roís de Corella era doncs el fill primogènit, i com que la família era noble, hauria d’haver sigut militar o diplomàtic, perquè sols els burgesos eren els què tenien per davant la tasca de ser metge o advocat, i tot i essent cavaller, trencà amb aquesta “Obligació”, estudiant fins dominar la Teologia, (el reverend e magnífic Mossèn Joan de Corella, cavaller e mestre en sancta Teologia), no arribant mai a ser sacerdot, tot i que va rebre els ordes menors, de forma que pogué tindre dos fills, sense estar casat, cosa que la societat de l'època va acceptar com a normal.
Va tindre una vida sentimental bastant “Moguda”, inclús després d’ésser ordenat sacerdot, coneixent-se els afers amb Iolant Durleda, Lionor de Flors o Isabel Martines de Vera, amb la què va tindre dos fills Joan Roís de Corella i Estefania Roís de Corella, què foren els seus hereus mitjançant una estratagema legal, donat que, com a sacerdot, no podia testar ni a favor de Isabel ni dels fills naturals, però si ho pogué fer utilitzant com a mediadora a la seua germana Dalfina.
De les seues relacions personals cal remarcar l’amistat què li va donar i mantenir Ausiàs March, tot i ser 30 anys major que ell, fins el punt d’ésser un dels testimonis en el contracte matrimonial d’Ausiàs amb la seva segona esposa Joana Escorna.
Aquesta vida tan accelerada li va dur a la vellesa a rebre l’orde menor sacerdotal, tal vegada com a niu de tranquil·litat i no com a resposta a una suposada crida espiritual, morint als 62 anys a València, l’any 1497.
La seva obra, en vers i en prosa, va influir en molts altres escriptors de l’època i posteriors. Donada la valoració què li tenien als cenacles literaris de l’època, ha estat considerat el màxim representant de l'humanisme renaixentista valencià, essent el receptacle on es mantingueren aspectants les possibilitats de la llengua fins el moment de la Renaixença.
La seua agosarada vida amorosa el du a considerar els afers amorosos com a centre de la seua obra, abocant sentiments i experiències pròpies al seus escrits en vers i en prosa.
Mai es podrà dir que Joan fóra un misogin sinó més bé el contrari, i no tan sols per la seua valoració de la dona en general, sinó que la majoria dels seus seguidors foren dones, com es pot deduir d’uns versos de Jaume Gassull quan diu:
Diga-us-ho ella,
que del senyor Mossèn Corella
lig lo més dies
totes les sues poesies.
Així i tot, quan descriu experiències personals pel que fa a l’amor, li ix la realitat sensible i una certa misogínia medieval es fa palesa, tot i que d’una forma més innovadora, realista i sincera.
També en prosa destaca com màxim representant de la valenciana prosa, què seguint un estil ampul·lós i retòric, resulta una miqueta artificiós, però sempre harmònic i equilibrat, destacant per l’ús de metàfores i descripcions dels ambients renaixentistes què li envoltaven.
La seua poesia, què ens parla d’amor desenganyat i trist, fruit de la seua agitada vida sentimental, sol utilitzar el vers decasíl·lab de l’època però amb una lleugeresa major que la dels coetanis, aconseguint un ritme més àgil que ells, acostant-se més a la nova poesia italiana.
L'obra de Roís de Corella va patir les conseqüències de la castellanització de l’aristocràcia, embadalida pel prestigi de la literatura castellana, sobretot, a partir de la guerra de les Germanies (1520-1522), bandejant la nostra literatura i fent-la caure en un cert desprestigi, raó per la qual l’obra de Joan no ha arribat a ser tan reconeguda, fins els nostres dies, com la dels altres literats anteriors.
Havent de fer una petita selecció de les seues obres més destacades, tan sols vull triar les següents:
El Parlament en casa de Berenguer Mercader, obra original on seguint el Decameró de Boccaccio, descriu una vetllada literària entre personatges reals de València, contant històries amoroses, la majoria tretes de la Metamorfosi d'Ovidi.
Durant la seva maduresa va escriure la majoria de la seua obra religiosa, al temps que la poètica, en les que es pot analitzar la manca de vocació religiosa de l'autor, podent destacar:
La vida gloriosa de santa Anna: extensa biografia de la mare de la Verge Maria, escrita amb un estil poc pompós, cosa rara en ell, però amb la intenció de fer-lo senzill i assequible als lectors o lectores.
Història de la gloriosa santa Magdalena en què amb un estil més complex, narra la vida de santa Magdalena, fonamentant-se sempre en la Biblia.
El Cartoixà, traducció de la Vita Christi, del cartoixà Ludolf de Saxònia, què va ser molt ben acollida.
Poesies marianes què estranyament sembla ser l'única obra religiosa en vers feta per Corella.
La Vesió és un escrit que té tres propòsits:
- Raonar teològicament la puresa de la concepció de Maria,
- Descriure un nou retaule de la capella de Nostra Senyora de Gràcia (que es venerava a l'església de Sant Agustí de València),
- Lloar mossèn Fernando Díeç.
Altra temàtica on mostra el seu més definit estil és la de l’obra Mitològica en la què podem destacar:
Lamentacions de Mirra e Narciso e Tisbe.- Trilogia on expressa uns dissortats amors que ell compara amb el seu propi fracàs amorós.
El raonament de Telamó e de Ulixes en lo setge de Troia davant Agamenó aprés mort Aquil·les sobre les sues armes. Raonaments què aporten un estil molt elevat i ferm.
Plant dolorós de la reina Hècuba, raonant la mort de Príam e de Policena e d'Astianacres.- En el que posa en la boca de la reina Hècuba la descripció de la fi de Troia.
Història de Leànder i Hero obra escrita en prosa però a la qual intercala versos lliures.
Pel que fa a la Prosa en general cal destacar la influència dels predecessors com Bernat Metge, tot i que ell es veu influït de forma palesa pels moviments italianitzants de l'Humanisme, bevent de l'Ovidi i sobre tot de Boccaccio
Tragèdia de Caldesa.- Breu novel·la on narra la infidelitat de Caldesa una donzella, què era la seua amant, i que davant la susdita infidelitat, ell amb uns perfectes versos manifesta els sentiments, reaccionant amb honestedat i pròpies d'un autor modern.
Debat epistolar amb el príncep de Viana, escrit amb elements temàtics fonamentats en l’anterior Tragèdia de Caldesa, debatent per haver de triar entre dues dames, la que estima i no és corresposta i, la que és desitjada però estima.
Lletra consolatòria on Corella diu: E per ço germà e senyor, he pres la ploma per respondre a vostra ben raonada lletra, (Potser al príncep de Viana ?).
Triümfo de les dones interessant parlament de la Veritat, personatge al·legòric, en defensa del sexe femení.
Com a mostra de la seua perfecció poètica, aporte la famosa...
La balada de la garsa i l'esmerla
Ab los peus verds, los ulls e celles negres,
pennatge blanc, he vista una garsa,
sola, sens par, de les altres esparsa,
que del mirar mos ulls resten alegres;
i, al seu costat, estava una esmerla,
ab un tal gest, les plomes i lo llustre,
que no és al món poeta tan il·lustre,
que pogués dir les llaors de tal perla;
i, ab dolça veu, per art ben acordada,
cant e tenor, cantaven tal balada:
»Del mal que pas no puc guarir,
si no em mirau
ab los ulls tals, que puga dir,
que ja no us plau
que io per vós haja a morir.
Si muir per vós, llavors creureu
l’amor que us port,
e no es pot fer que no ploreu
la trista mort,
d’aquell que ara no voleu;
que el mal que pas no em pot jaquir,
si no girau
los vostres ulls, que em vullen dir,
que ja no us plau
que io per vós haja a morir.»