La normativa electoral que regeix l’elecció dels diputats al Congrés, com ha recordat Manuel S. Jardí en un parle vosté, fa quaranta-cinc anys que no es canvia substancialment. Una de les jugades mestres de la transición consistí a dissenyar un sistema electoral aparentment proporcional però quasi majoritari (o majoritari del tot) en moltes circumscripcions i amb una gran sobrerepresentació dels territoris menys poblats; tot això adobat amb el fet que la regla D’Hondt, en circumscripcions on es trien pocs diputats, sí que beneficia obertament els dos partits majoritaris. Llavors es justificà tot això com una manera d’evitar una excessiva fragmentació de la cambra en un moment que es pretenia democratitzar l’estat, però, després, els partits més votats (los dos grandes partidos nacionales, com s’autoanomenen sense cap rubor) mai no han tingut interès a modificar el sistema electoral.
El veritable problema: la circumscripció provincial
La circumscripció electoral és la província. I aquest és el problema principal del sistema: a Sòria, amb 75.766 electors, li corresponen dos diputats; a Madrid, amb 5.224.524 electors, trenta-set. Així que a Sòria toquen a un diputat per cada 37.883 electors i a Madrid, a un cada 141.203 (quasibé el quàdruple).
Per tal d’obtenir representació es requereix un mínim del 3% dels vots vàlids emesos en la circumscripció corresponent.
Les ciutats de Ceuta i Melilla, amb un cens de 63.310 i 61.118 electors, respectivament, tenen un diputat cada una; la resta de circumscripcions (les 50 províncies) tenen un mínim de dos diputats i la resta (només 350-102=248) es reparteixen amb un criteri proporcional (fixeu-vos-hi bé: no es reparteixen els 348 diputats proporcionalment garantint-ne un mínim de 2 per circumscripció: se’n reparteixen dos per circumscripció i la resta, proporcionalment).
El mapa següent mostra el nombre d’electors de cada circumscripció a les eleccions generals de juliol del 2023 (els nombres concrets poden variar lleugerament entre una i una altra elecció per raó de canvis demogràfics).
I, en aquesta taula, veiem el nombre d’electors censat a cada circumscripció, incloent-hi els residents a l’estranger (font: INE, https://www.ine.es/jaxi/Datos.htm?tpx=59753; la resta de dades les he extretes de http://www.argos.gva.es/ahe/indexv.html
Només a set circumscripcions els corresponen deu o més diputats i en altres deu se’n reparteixen 7, 8 o 9. A l’altre extrem, vint-i-una circumscripcions tenen quatre diputats o menys.
Aquesta asimetria té diverses conseqüències negatives:
• Un diputat de circumscripció gran representa un gran nombre d’electors, mentre que un de circumscripció petita en representa pocs.
• Els partits que representen un nombre important d’electors en el conjunt de l’estat, però no són majoritaris, estan condemnats a tindre representació només en unes poques circumscripcions (això els passava a Esquerra Unida i a Ciudadanos i actualment els passa, potser en menor mesura, a SUMAR i a VOX).
• En moltes circumscripcions els electors només poden elegir entre 2 o 3 candidatures (si volen que els seus vots es traduïsquen en escons).
• El sistema només és realment proporcional en 7 circumscripcions. En 10 més podem acceptar-lo com a raonablement proporcional, en 14 (on es reparteixen 5 o 6 diputats) és molt poc proporcional i en 21 no ho és en absolut.
De manera que el sistema beneficia clarament els partits majoritaris, que a les circumscripcions amb molts diputats obtenen els diputats que els corresponen (o algun més), però a la resta de circumscripcions els proporciona molts diputats barats. I perjudica doblement els altres partits (com que només obtenen representació a les circumscripcions grans, els diputats els surten cars i, a més, els deixa sense representació a moltes circumscripcions petites i mitjanes).
Mirem de comprovar tot això revisant els resultats de les darreres eleccions generals del juliol de 2023. Van ser aquests:
Hem tallat la llista pel darrer partit polític que obté representació. Si volem comparar aquests resultats amb els que correspondrien amb la famosa màxima d’una persona, un vot, haurem de mirar quants diputats correspondrien proporcionalment a cada candidatura. Excloem de l’estudi el PACMA i la CUP perquè, tot i tenir un nombre important de vots, el PACMA està lluny del 3% de vots en totes les circumscripcions i la CUP només supera el 3% a Girona.
Una ullada ràpida al quadre mostra que
• El partit majoritari obté 16 escons més dels que li correspondrien proporcionalment, el segon 5 més i els dos següents en perden 12 i 14 (26, dels quals 21 els guanyen els dos primers).
• VOX, amb només 12.004 vots més que SUMAR obté actualment 2 diputats més. Això és degut a que les circumscripcions petites, on el quart partit no té cap possibilitat d’obtenir escó voten, en general, més conservador que no les circumscripcions grans. Amb un repartiment proporcional VOX i SUMAR tindrien el mateix nombre d’escons.
• La resta de partits guanyen/perden entre 0 i 2 escons. Observem que són tots partits nacionalistes i regionalistes amb una implantació considerable en els seus territoris, així que la tesi d’alguns partits estatals segons la qual els partits d'àmbit no estatal estan sobrerepresentats és falsa (en tot cas, es reprodueix localment el fet que el sistema premia els partits majoritaris: el primer i/o el segon més votats en cada circumscripció surt beneficiat).
Dues Espanyes
Fem un petit experiment: compararem la proporcionalitat dels resultats de les cinc circumscripcions més grans amb cinc de les més menudes.
A les cinc circumscripcions més poblades s’han obtingut aquests resultats:
En tots cinc casos els resultats són raonablement proporcionals als vots obtinguts i tots els partits que obtenen un percentatge de vots relativament elevat obtenen representació. Per exemple, a València, amb 16 diputats repartits proporcionalment es requereix un 1/16=6,25% de vots per diputat; si dividiu els percentatges (33,90 32,34 17,03 15,33) entre 6,25 obtindreu (5,42 5,17 2,72 2,45) així que 6, 5, 3, 2 és un repartiment raonable. Mirem ara els resultats de cinc circumscripcions menudes.
Pràcticament en tots els casos, VOX supera el 10% dels vots i també SUMAR o algun partit provincial obtenen resultats respectables (quant al percentatge, perquè el nombre de vots és sempre molt menut, atesa la dimensió de les circumscripcions). De fet, de totes les províncies de Castella i Lleó, només a Salamanca obté un diputat VOX: la resta de diputats d’aquesta comunitat són tots del PP o del PSOE. Castella i Lleó, amb nou províncies i poc més de dos milions de votants té 31 diputats, de manera que toquen a un diputat per cada 2.083.736/31=67.217 electors; el País Valencià, amb més de 3.700.000 votants en té 33, així que a 3736481/33=113.227 electors els correspon un diputat (un 85% més d’electors/un 6,45% més de diputats)
En resum: el sistema conté massa circumscripcions, amb una desproporció molt exagerada quant al nombre d’electors per circumscripció, amb moltes circumscripcions molt menudes i sobre-representa molt exageradament les circumscripcions petites. Els electors de les circumscripcions grans paguen molt car el diputat, però els de les menudes no tenen més de dos o tres opcions amb possibilitats.
La solució òbvia: la circumscripció autonòmica
Cap sistema electoral no és perfecte. Però alguns són més acceptables que no altres. En el cas espanyol, com acabem de veure, el nombre i les dimensions de les circumscripcions el fan molt poc proporcional, tant entre els electors de diversos territoris com en els resultats de les candidatures.
D’altra banda, les províncies, que ja en origen van ser un invent centralista importat de França, han perdut el sentit amb l’organització de l’Estat en comunitats autònomes i, de fet, les organitzacions polítiques són d’àmbit autonòmic (BNG, Junts, PNV, Compromís...) o estatal, però amb estructures, si més no formalment, regionalitzades (el PPCV és l’organització valenciana del PP, el PSOE és teòricament federal...). I, tot i que molts ciutadans continuen autoidentificant-se provincialment, l’adscripció autonòmica (percebuda com a regional o nacional) és assumida per tots o quasi tots els ciutadans.
Per això, no s’entén que la circumscripció electoral no siga la comunitat autònoma. La circumscripció autonòmica permetria passar de 50 a 17 circumscripcions (amb les singularitats de Ceuta i Melilla) i de moltes circumscripcions amb menys de mig milió de votants a només alguna de petita (en general, les comunitats uniprovincials són raonablement grans: aquestes comunitats s’acosten o superen el milió d’electors, excepte La Rioja, que compta amb un quart de milió de votants, i Cantàbria i Navarra, amb una mica més de mig milió). La circumscripció autonòmica s’hauria de traduir en un repartiment més proporcional dels escons per circumscripcions (una persona un vot) i també en un repartiment més proporcional entre les candidatures.
Quin seria el nombre de diputats per circumscripció?
El quadre següent mostra el nombre de diputats que s’atribueix actualment a cada comunitat autònoma i el que hi correspon proporcionalment segons el criteri de residus majors que es fa servir per a l’assignació de diputats per províncies. En el cas singular de les ciutats de Ceuta i Melilla hem conservat l’atribució d’un escó a cadascuna.
Les columnes EscActuals i EscProporc (...) mostren, respectivament, els escons que s’han assignat a cada comunitat autònoma en les darreres eleccions generals i els que els correspondrien repartint els 350 escons proporcionalment al nombre d’electors de cada comunitat (amb l’excepció de Ceuta i Melilla). Noteu que les comunitats menys poblades conservarien aproximadament els mateixos escons, excepte en el cas de La Rioja, que de quatre passaria a dos.
Sembla raonable fixar en quatre els escons d’aquesta comunitat, per la qual cosa podríem recalcular els escons que s’han de repartir entre les altres comunitats o bé (com hem fet ací) detraure’ls de les dues comunitats més poblades. La columna Escons ajustats mostra quin seria el repartiment definitiu.
Els casos més espectaculars són el de Madrid, que actualment te un dèficit de 12 diputats (vegeu la darrera columna del quadre) i Castella i Lleó que en té 12 de més. Això és conseqüència directa de que Madrid és una comunitat uniprovinical molt poblada, tot el contrari que Castella i Lleó que està formada per nou províncies molt poc poblades. El cas de Castella La Manxa (6 diputats de més) és semblant però no tan exagerat, perquè no té tantes províncies i, en general, tenen poblacions lleugerament més grans.
Amb les excepcions inevitables de La Rioja, Ceuta i Melilla, el repartiment resulta molt més proporcional al nombre d’electors (entre 101.000 i 113.000 electors per escó) que no en el cas actual (entre 38.000 i 141.000). I em sembla difícil trobar arguments en contra; a les comunitats aparentment més castigades pel canvi (Castella i Lleó i Castella La Manxa) en realitat es millora molt substancialment la qualitat democràtica del sistema: penseu que, Per exemple, amb els resultats de les darreres eleccions generals, a Castella i Lleó en comptes de 18 (PP), 12 (PSOE), 1 (VOX) el resultat en escons hauria estat 9 (PP), 7 (PSOE), 2 (VOX), 1 (SUMAR); són PP i PSOE, i no els electors castellans o lleonesos, els que es beneficien del sistema electoral vigent.
I el més important de tot: front a les 35 circumscripcions actuals amb 6 o menys diputats, amb les circumscripcions autonòmiques només n’hi hauria 5. A la resta, amb 8 o més diputats, el sistema és bastant proporcional.
I quin seria el nombre de diputats per candidatura?
El quadre següent compara els resultats de les darreres eleccions generals amb els que correspondrien fent servir la circumscripció autonòmica (això té molt de política-ficció, perquè, en cas que es fera servir la circumscripció autonòmica, probablement molts electors canviarien el seu vot, atés que a la seua circumscripció hi hauria més formacions polítiques amb possibilitats reals d’obtenir representació).
Observeu que, les desviacions de 16, 14 0 12 diputats es redueixen a 4 o 5 i que en el cas dels partits d’àmbit no estatal pràcticament s’hi obté la proporcionalitat perfecta.
Podeu trobar els resultats detallats que s’haurien obtingut en cada circumscripció autonòmica en aquest enllaç: https://robertfuster.cat/wp-content/uploads/2023/10/EG2023ProporcionalsPerComunitats.pdf
Evidentment, encara es podria millorar la proporcionalitat augmentant el nombre d’escons i potser caldria repensar el cas de Ceuta i Melilla (per què no una sola circumscripció amb 2 o, millor, 3 diputats?). En qualsevol cas, aquesta proposta corregeix de manera suficient els defectes del sistema electoral vigent.