Acabades les eleccions municipals (i autonòmiques en les comunitats de regional preferent), queda inaugurada la campanya electoral per a les generals del 23 de juliol. Amb l’excepció de Catalunya i Euskadi -un clàssic-, la partida es dirimeix amb dos cares pel bloc d’esquerres (sense entrar en detalls), Pedro Sánchez i Yolanda Díaz, i unes altres dos pel bloc de dretes, però molt de dretes, Alberto Núñez Feijóo i un tal Abascal. Els noms de tot el personal que ompli llistes a les circumscripcions (provincials) perden importància. Faran president algú dels dos blocs. La confecció de les candidatures ha mostrat, si més no en la banda esquerra, la proliferació d’armament no nuclear, l’amplària dels ganivets, la consistència dels punyals, etc., en la lluita per assolir un lloc en les llistes, a veure si n’hi ha sort i durant 3 ò 4 anys Madrid els garanteix l’estat de benestar. En aquesta classe de guerres no poden haver ferits ni presoners. La vida apassionant de la partitocràcia, cada dia més llunyana del carrer, mereixeria múltiples capítols de «Vida salvatge» al National Geographic. Si notable va ser l’abstenció fa quinze o vint dies, l’accés dels electors a tota classe de maniobres desesperades, conspiracions, vetos i jugades fosques per part dels partits i partidets, espantaria el cens fins a extrems impossibles. Afortunadament el dia a dia de la vida real s’allunya bastant de l’alta política trabucaire. Fins i tot, amb una mica de sort i abstinència en la lectura i contemplació de certa premsa, ràdios i televisions, omplir un parell d’urnes el 23-J podria qualificar-se d’esdeveniment històric. Probablement eixa nit el recompte de vots no s’allargarà massa.
Està demostrat, de fa temps, que les majories absolutes d’un partit s’han acabat. De moment i esperem que per molts anys. Pràcticament està assumit el fet que si guanya el bloc de l’esquerra hauran de repartir govern o governar amb complicitats. I el mateix entre el PP i Vox. No cal afegir que, Pirineus avall, la falta de costum a l’hora de governar en coalició, comporta abundants problemes de convivència, vanitats i egos desbocats, boicots interns, infidelitats ocasionals i altres calamitats. Però s’ho empassen o no hi ha govern. El cas és que tant Sánchez com Feijóo han encetat la campanya com si foren els únics candidats a l’elecció. Que no és presidencial fins que el Congrés dels Diputats vota i l’aspirant -el que siga- aconsegueix com a mínim el suport de la meitat més un dels parlamentaris electes. Les influències del que passa als Estats Units, amb tot de sèries de televisió i pel·lícules pertorba, i de quina manera, la realitat d’una demarcació en què l’últim dictador es va morir al llit, no sense haver-ho deixat tot «atado y bien atado».
De manera que, mentre dins del PSOE ajustaven comptes en la carrera per l’escó i a la seua esquerra corria la sang, Sánchez reptava Feijóo a sis debats cara a cara. Compte! el reptador ja sabia que el reptat no acceptaria tal repte ni estant d’orujo fins les orelles. I Feijóo li l’ha tornada dient que accepta els sis debats, a condició que també hi vagen Yolanda Díaz, Irene Montero, Arnaldo Otegi i Carles Puigdemont. És a dir, un impossible. Extravagàncies a banda, allò habitual és que la Junta Electoral no autoritze, ni tan sols als mitjans privats, debats a dos, perquè consideraria la reclamació immediata dels altres partits amb candidats a la presidència del govern. S’ha acabat, per tant, des del primer fins al sisè cara a cara. A més a més, no s’equivoquen. Això que ens venen com a debats entre aspirants, siguen les eleccions que siguen, no ho són. Per tant, no diguen debats. Diguen circ, espectacle, show, comèdia... però debats, no.
Els Estats Units van ser els precursors d’aquest format espectacular. I el mantenen. Fins i tot, a diferència del que ha ocorregut ací, els cara a cara entre els aspirants demòcrata i republicà encara mostren influència en l’orientació o la decantació final del votant que, no s’ho perden, ha d’inscriure’s en un col·legi electoral per a poder exercir el dret a vot. Si aquest requisit fora d’aplicació a l’estat espanyol, on a més es vota en diumenge, els locals que s’habiliten semblarien convents de clausura. No, ací només es va produir tal fenomen el maig del 1993, quan se les van veure Felipe González y José María Aznar. El primer round a Antena 3 i el segon a Tele5. En aquella època el govern socialista ja menyspreava la televisió pública en benefici del que a hores d’ara és un duopoli asfixiant. Envoltats de desenes d’assessors, pactant els continguts del que discutirien, millor dit, exposarien, el temps que parlaria cadascú, qui començaria i qui acabaria, el color de la corbata... i tot plegat amb una escenografia i un protocol digne de «Sissí emperatriz». En acabar, tot a punt perquè la festa seguira fora del plató, a major glòria dels audímetres. En resum, el circ passà com a debat. Aznar es va coronar en la primera funció, i González va salvar els mobles en la segona. Punt i final. Després d’allò, tot ha anat aigualint-se. El que governa no vol cap debat ni obstacle que l’erosione o el pille en falta. I com he dit adès, els altres aspirants també demanen lloc a taula.
L’invent es va estrenar el 26 de setembre del 1960, quan per primera vegada es va retransmetre un debat entre aspirants a la Casa Blanca. Richard Nixon –precursor indiscutible de Donald Trump en les males arts aplicades a la política- i John F. Kennedy s’enfrontaren als estudis de la CBS a Chicago. L’espectacle es va difondre en directe per ràdio i televisió. Vora 65 milions d’espectadors dels Estats Units el van seguir a la pantalla. A la ràdio van quedar més equilibrats. Però la tele fou implacable. Kennedy, telegènic, bronzejat, tranquil, elegant, seductor... i maquillat. Nixon descartà el maquillatge. Ho poden veure a Youtube. Resultat: el republicà suava, els nervis li endurien l’expressió, mostrava el rostre cansat i una barba que, després de tot el dia amunt i avall, li enfosquia la cara. La televisió va afavorir que el públic es rendís a Kennedy. Però, era un debat? No. Era circ. Que hi ha per ací algun Kennedy que no semble un encantador de serps o un venedor d’elixir al Far West?
Hauria estat un debat la proposta de Ràdio Túria perquè els candidats a l’alcaldia de l’Eliana debatiren, millor dit, exposaren, les seues propostes o desavinences sota la dictadura del cronòmetre? Artilugi que podria manejar una periodista o un llanterner. No és molt complicat ni permet, a priori, manipulacions. I a més, s’haurien pactat els continguts: de què parlarien, de què no parlarien... En fi.
España no és lloc de debats. Per a fer comèdia i fer passar bou per festa grossa, sí. Però això no vol dir que altres estats d’Europa deixen fugir els candidats cap a la zona de confort on millor projecten imatge, proclames i bona cosa de mentides o brindis al sol. On es poden veure polítics sotmetre’s a un tercer grau davant d’un o més periodistes? Però, atenció, periodistes de veritat: homes o dones informats, preparats, respectuosos però inclements, rebatent amb dades l’interlocutor, evitant que s’escape de les preguntes incòmodes... En dos paraules: sense concessions. Aleshores han de canviar de canal: France 2, BBC, ZDF... Ben entés que entre un debat i un galliner, no hi ha color.
Manuel S. Jardí