(1) El cas valencià
De tant en tant (especialment quan s’acosten les eleccions) llegim o escoltem que el sistema electoral vigent a quasi totes les conteses electorals a Espanya no és ben bé proporcional, perquè s’hi aplica la Regla D’Hondt. En aquests articles miraré de demostrar que això és essencialment fals i de veure quins són realment els motius pels quals el sistema és, efectivament, injust, en el cas de les eleccions a les Corts Valencianes, i definitivament molt poc proporcional, pel que fa a les eleccions al Congrés dels Diputats.
Primer de tot, cal assenyalar que la mala fama que arrossega la Regla D’Hondt té l’origen en les primeres eleccions (pseudo- quasi- pre-, poseu el prefix que us semble millor)democràtiques que es van convocar en aplicació de la darrera Ley Fundamental del Reino, la Ley para la Reforma Política, de 1976. Si la memòria no m’enganya, quan es van convocar aquelles eleccions es va fixar la Regla d’Hondt per a l’assignació dels escons i es va dir que aquesta regla beneficiava la formació de majories perquè afavoria les candidatures més votades.
Aquesta afirmació és certa, però només ho és quan el nombre d’escons a assignar en una determinada circumscripció és menut. D’altra banda, si aquest nombre és molt menut (dos, tres, quatre, cinc escons) realment és impossible que el repartiment siga proporcional (amb la Regla D’Hondt o amb qualsevol altra): Suposem, per exemple, que en una circumscripció es presenten cinc candidatures que han obtingut 35.000, 26.000, 17.000, 16.000 i 6.000 vots respectivament. Com que això fa un total de 100.000 vots, a les cinc candidatures els corresponen el 35%, 26%, 17%, 16% i 6% dels diputats. Si només es trien tres diputats, això són 1,05, 0,78, 0,51, 0,48 i 0,18 diputats respectivament. Però, com no podem tenir un nombre fraccionari de diputats, qualsevol repartiment és essencialment injust; de fet, només podem assignar (raonablement) 1, 1 i 1 diputats a les tres primeres candidatures o bé 2 i 1 a les dues primeres (que és el que fa la Regla D’Hondt). En canvi, si hem d’assignar onze places, l’assignació purament proporcional és 3,85, 2,86, 1,87, 1,76 i 0,66 i D’Hondt en reparteix 4, 3, 2, 2, i 0, la qual cosa és raonablement proporcional.
Les circumscripcions amb pocs diputats i el desequilibri brutal que hi ha en el pes de les circumscripcions a les eleccions generals són els veritables problemes de les eleccions al Congrés (o la veritable ganga per als partits majoritaris).
En el cas valencià, amb circumscripcions de 24, 35 i 40 escons, la regla D’Hondt no hi té cap efecte important sobre els resultats. Ací hi ha dos problemes reals: el cost de l’escó (quasi tres vegades més gran a València que no a Castelló) i, sobretot, la barrera del 5%.
Una altra fa?làcia que sol argumentar-se (per exemple, la va traure a relluir el Tamames a la seua paròdia de moció de censura) és que els partits nacionalistes estan sobrerepresentats (ho escric en cursiva, perquè no conec cap partit més nacionalista que VOX, però el Tamames es referia a uns altres partits). Això també justificaré que és fals: és cert que els partits amb molts vots però molt repartits (els que tenen un nombre relativament menut en cada circumscripció però important en el conjunt de totes les circumscripcions) obtenen una representació molt menuda, però això no és culpa dels partits que són forts en poques circumscripcions, sinó de la grandària de les circumscripcions.
Com que estem a pocs dies de les eleccions a les Corts Valencianes, en aquest article tractarem el cas autonòmic i deixarem l’estatal per a més endavant.
El sistema electoral a les Corts Valencianes
La circumscripció electoral és la província. I el nombre total d’escons, actualment, és 99. D’aquests diputats se n’atribueixen 20 a cada circumscripció i la resta (39) s’hi reparteixen proporcionalment al nombre d’electors de cada circumscripció; això assigna, ara per ara, un total de 35 diputats a Alacant, 24 a Castelló i 40 a València.
Primer problema: l’escassa proporcionalitat
Noteu que aquest repartiment resulta molt poc proporcional, atès que només trenta-nou diputats es distribueixen proporcionalment. De fet, en el cens que es farà servir a les eleccions del 28 de maig del 23 tenim la relació següent entre nombre d’electors i escons:
Això vol dir que un diputat per València costa 2’7 vegades més car que un de Castelló i un per Alacant, el doble que un de Castelló. De fet, un repartiment realment proporcional dels escons seria de 34 o 35 (Alacant), 11 o 12 (Castelló), 53 (València): Alacant té els que li toquen, Castelló està molt sobrerepresentat i a València li’n tocarien bastants més (alto!: no dic que 35-11-53 seria més just, dic que seria més proporcional).
Aquest desequilibri fa que un partit que siga fort a Castelló tindrà (proporcionalment) molts més diputats que un que ho siga a València.
Segon problema: el topall del 5%
Però el problema realment greu és el tristament famós topall del 5%: per obtenir diputats, la llei electoral vigent exigeix un mínim del 5% dels vots emesos en el conjunt de les tres circumscripcions. El 5%, per se, ja és una limitació dura; que s’aplique al conjunt del País la fa duríssima. I que s’hi tinguen en compte tots els vots emesos és directament un insult a la democràcia i un menyspreu a molts votants: els vots en blanc i els nuls són també vots emesos, però
• si un votant introdueix una papereta insultant un dels candidats o renegant del procés o
• si algú vota en blanc
ens està dient que no creu en el sistema, que no li interessa o que respecta el procés però no vol prendre-hi partit, però és quasi segur que no té la intenció de perjudicar els partits minoritaris ni de beneficiar els majoritaris.
La limitació es va justificar (sembla) per evitar l’aparició de partits cantonalistes. Però el que ha provocat, en realitat, és la marginació durant moltes legislatures d’algunes opcions amb un pes important en l’àmbit valencià.
Els efectes objectius d’aquests dos problemes
Tot això s’ha dit i repetit manta vegades, així que el que heu llegit fins ací probablement no aporta gran cosa. Però sí que pot ser interessant que mirem de comprovar fins a quin punt la falta de proporcionalitat i la limitació del 5% han influït en els resultats electorals.
Això ho farem analitzant dos casos concrets: les eleccions del 2019 (perquè són les més recents i reflexen una realitat semblant a la d’ara mateix) i les del 1999 (perquè és on la distorsió en els resultats és la més òbvia).
Eleccions a les Corts del 1999
El 1999 es repartiren 89 escons. Els resultats van ser aquests (els percentatges són sobre els vots a candidatures):
(Cens: 3361989. Vots emesos: 2279805. Vots a candidatura: 2231107. Vots en blanc: 35168)
Noteu que
• Tant Unió Valenciana (UV) com la coalició del Bloc amb els Verds (BV) van obtenir més del 4’5% globals i més de 100.000 vots cadascun
• A Castelló, BV supera el 5%
• A València, UV té més del 6’5% dels vots i BV quasi abasta el 5%
• A Castelló, BV i UV superen en vots EUPV
• A València UV supera en vots EUPV
El quadre següent compara aquests resultats amb els que s’haurien obtingut sense la barrera del 5%:
Curiosament, la relació esquerra/dreta hauria estat la mateixa (46+3=49, 32+5+3=35+5) i el PP hauria conservat la majoria absoluta. Però les Corts haurien representat adequadament les ideologies que tenien un pes important en aquell moment al si de la societat valenciana. En conseqüència, la barrera del 5% distorsionà molt notablement els resultats.
Per tal d’analitzar l’efecte del desequilibri territorial simularem la distribució dels escons suposant que la circumscripció fora única (aplicant-hi la restricció del 5% al conjunt de tot el País Valencià) la Regla D’Hondt hauria assignat
49 escons al PP, 34 al PSOE i 6 a EUPV, front als 49, 35, 5 que es van assignar sumant les tres circumscripcions.
La variació és petita (es mou un sol diputat), però el perjudicat pel sistema de tres circumscripcions és EUPV i se’n beneficia el PSOE (no el partit més votat, que és el PP).
Quin d’aquests repartiments és més proporcional? Com que hem de repartir els 89 escons entre tres partits, dividint els vots de cadascun per la suma dels seus vots obtenim que al PP li corresponen el 54’50% dels escons, al PSOE el 38’61% i a EUPV el 6’89%. I com són 89 els escons a repartir, toquen a 48’50, 34’36 i 6’13 escons. Per tant, allò més proporcional seria repartir-ne 49, 34 i 6, com passa fent servir el sistema de circumscripció única.
Eleccions a les Corts del 2019
El 2019 hi havia 99 escons a repartir. Els resultats van ser aquests (els percentatges són sobre els vots a candidatures):
Aquesta vegada, el límit del 5% no influí en els resultats, perquè aquestes sis candidatures van superar-la àmpliament i la resta van quedar molt lluny d’obtenir representació encara que no hi haguera cap restricció.
Si la circumscripció haguera estat única la Regla D’Hondt hauria assignat
25 escons al PSOE, 20 al PP, 18 a Cs, 17 a Compromís, 11 a VOX i 8 a Unides Podem
així que el PSOE obtindria 2 diputats menys, que guanyarien el PP i VOX.
Fent els mateixos càlculs del cas anterior, el repartiment purament proporcional seria
24’86 PSOE, 19.64 PP, 18.18 Cs, 17.13 Compromís, 10.87 VOX, 8.32 Unides Podem
així que 25, 20, 18, 17, 11, 8 sembla més adequat que no 27, 19, 18, 17, 10, 8.
D’haver-se fet servir la circumscripció única, el bloc de l’esquerra hauria assolit la majoria absoluta per només un diputat (en comptes dels tres d’avantatge que obtingué amb circumscripcions provincials).
La Regla D’Hondt i una fórmula alternativa: La fórmula de Sainte-Laguë
Aparentment, el repartiment més adequat és el purament proporcional; però com el nombre de diputats ha de ser enter, les fórmules que intenten aplicar-lo s’han d’enfrontar a dos problemes:
1. Definir el cost de l’escó (la quota): quants vots s’han d’assolir per obtenir-ne un? Com que el quocient del nombre de vots de cada partit per la quota no és enter, la divisió ens donarà uns residus (els vots que li sobren a cada partit), així que el segon problema és
2. Com repartim els diputats que falta per assignar tenint en compte els residus de cada candidatura.
Doncs bé, això, que sembla bastant trivial, en realitat és un problema matemàtic difícil de resoldre que planteja uns problemes ben greus, com ara la paradoxa d’Alabama: és possible que, en augmentar el nombre d’escons a repartir, alguna formació en perda! és per això que els mètodes de quota+residu més gran no són els més utilitzats.
L’altra gran família d’algorismes de repartiment d’escons és la de les fórmules de mitjana més gran. Les fórmules de D’Hondt i de Sainte-Laguë pertanyen a aquesta família.
La Regla D’Hondt
Construïu una matriu de la manera següent (cada columna correspon a una candidatura i hi ha tantes files com escons a repartir):
• A la primera fila poseu els vots que ha obtingut cada candidatura
• La segona fila es construeix dividint cada entrada de la primera per 2
• La tercera, dividint les entrades de la primera per 3
• …
• Assigneu els escons als nombres més grans de la matriu.
Normalment, s’arrodoneixen els nombres perquè siguen enters.
Per exemple, si hem de repartir 3 escons entre cinc coalicions que han obtingut 35000, 26000, 17000, 16000 i 6000 vots respectivament, la matriu D’Hondt serà
Els tres nombres més grans són els que hem remarcat en negreta, així que hem d’assignar 2 escons a la candidatura i 1 a la segona.
La fórmula Sainte-Laguë
Aquesta fórmula fou introduïda per mirar d’afavorir les candidatures minoritàries compensant l’avantatge que se suposa que atorga la Regla D’Hondt a les majoritàries.
Es construeix una matriu de la mateixa manera que en el cas anterior, però, en comptes de dividir per 1, 2, 3, 4, … es divideix per nombres senars: 1, 3, 5, 7, …
En el nostre exemple,
Els tres nombres més grans són els que hem remarcat en negreta, així que hem d’assignar 1 escó a cadascuna de les tres primeres candidatures.
El quadre següent compara els resultats que es van obtenir a les eleccions del 2019 amb els que s’obtindrien si s’hi aplicava aquest mètode:
En aquest cas, a Castelló el quart partit més votat cedeix un escó al cinqué i a València el primer el cedeix al segon, així que sí que es nota una millora relativa dels partits menuts respecte als més grans.
Finalment, amb circumscripció única, els resultats de la fórmula de Sainte-Laguë són idèntics als de la Regla D’Hondt (tant al 1999 com al 2019).
Conclusions
Primer de tot cal aclarir que aquest no és un estudi seriós (ni de bon tros), perquè es basa només en dos casos concrets. Però, tot i això, podem aventurar les següents conclusions:
• La circumscripció única és la més proporcional. Perquè reparteix un gran nombre d’escons i perquè elimina els desequilibris territorials: és la que millor garanteix el principi una persona, un vot (l’alternativa podria consistir a definir circumscripcions equilibrades en quant a població, és a dir, amb un nombre aproximadament igual d’electors, però això provocaria l’existència de circumscripcions artificials, sense cap lògica històrica, geogràfica o cultural; i, a més, la disminució en el nombre de diputats per circumscripció disminuiria la proporcionalitat del sistema).
• Amb un nombre reduït d’escons a repartir, la Regla D’Hondt és més favorable per a les candidatures majoritàries.
• Amb circumscripció única i molts escons a repartir les regles D’Hondt i Saint-Laguë es poden considerar equivalents.
• El desequilibri entre circumscripcions no ha estat massa determinant, perquè les candidatures obtenen uns resultats bastant homogenis territorialment (és cert que en el 2019 el PSOE es beneficia de la fragmentació en tres circumscripcions, però el fet que Compromís siga fort en la circumscripció més cara no el perjudica, perquè obté els mateixos escons amb una o tres circumscripcions).
• La barrera del 5% és l’autèntic problema. Com hem vist al cas extrem del 1999, partits importants pel seu nombre de votants poden quedar-se sense representació.
Això conclou, ara per ara, aquest estudi dels efectes del sistema electoral a les eleccions a les Corts Valencianes. En passar els comicis del proper 28 maig del 2023 el completarem amb l’anàlisi dels resultats que s’hi hagen obtingut. I més endavant analitzarem el cas del Congrés dels Diputats.
Robert Fuster