“Espanya ha deixat de ser católica”. Famosa frase de Manuel Azaña el 13 d’octubre de 1931, en les discussions parlamentàries de l’article 26 de la Constitució de la II República espanyola. Frase polèmica en el seu temps que possiblement ara més que mai tinga sentit. De tota manera el que Azaña va expressar en la seua més o meyns desafortunada frase i va fer evident a la seua intervenció, era què entenia ell per la separació de l’Església i l’Estat. Plantejava la fí d’una idea que encara avui continua existint en la ment de la jerarquia d’aquesta religió com en la de moltes persones catòliques: la de que l’Estat és el braç secular i executor de l’església, la catòlica, única i verdadera a Espanya. L’anomena’t problema religiós el va definir com a polític. El règim republicà no deuria tenir cap religió oficial, perquè, com senyalava: “l’autèntic problema religiós no pot excedir dels límits de la consciència personal, en la qual es formula i es respon la pregunta sobre el misteri del nostre destí”, i perquè l’Estat republicà “exclueix qualsevol preocupació ultraterrena i tot cuidat de la fidelitat a l’església catòlica”. Azaña deia amb tota claredat que Espanya havia deixat de ser catòlica en 1931, malgrat, com ell mateix ressaltava, hi havien milions d’espanyols que eren catòlics. Estava subratllant el fet de que el pensament i la cultura europea i espanyola, havien entrat en la racionalitat sustentadora d’un progressisme que suposava la millora de tota la societat.
¿Quina era la situació de l’Església catòlica a Espanya a l’arribada de la II República en 1931? Una situació de privilegi i poder. La Constitució de 1931 va suposar un increment de la llibertat personal dels ciutadans i ciutadanes front a la dominació de l’Església sobre la vida pública i privada dels espanyols: La proclamació d’un règim de llibertat democràtica, d’instauració jurídica de la llibertat religiosa, la tolerància dels cults no catòlics, respectar el dret de les famílies a l’ensenyament o no de la religió dels seus fills/es, l’ensenyament laic en l’àmbit estatal, la secularització dels cementeris, el divorci de comú acord, dret a l’avortament lliurement elegit per la dona,en quant a les ordres religioses, va aprovar una llei específica suprimint la financiació de l’Església catòlica… Llibertats laïcistes contra les quals l’Església es va oposar amb totes les seues forces.
Evidentment, allò aconseguit per la II República a la seua Constitució i al primer bienni de govern, va estar reduït i destruït amb els següents governs conservadors i amb la dictadura, molt ben anomenada nacional-catòlica, del general Franco. Darrere de la mort natural del tirà, tothom coneixem la situació actual. El republicanisme continua demanant la separació de l’estat, sense religió oficial a l’actual Constitució, de les esglésies, de totes, doncs precisament el repte actual es multiplica perquè no sols hi ha que fer front als privilegis econòmics i educatius, fiscals, etc, de l’entitat catòlica, sinó la nova conformació de la societat amb l’arribada de grups importants de persones de totes les religions que es fan ciutadans/es espanyoles o ho volen ser, plantejant la presència de varies religions que volen ser homologades amb la religió catòlica i també exigeixen els seus privilegis.
El laïcisme i amb ell el republicanisme, és l’afirmació de la supremacia del poder civil democràticament elegit front a les interferències dels poders monàrquics, religiosos i econòmics, o qualsevol altre. El laïcisme republicà deuria ser una columna central de l’edifici social, de la idea bàsica de la llibertat positiva, de la no dominació. Això implica la intervenció racional del poder democràticament elegit, per regular la convivència basada en la raó front a aquelles que s’asseuen sobre allò irracional o arbitrari. I és obvi que soles es pot fer des d’el laïcisme, rebutjant les interferències dels poders religiosos que continuen imposant cadenes i dèbits als seus fidels, no soles mitjançant les seues doctrines i creences particulars, sinó a través de tot el pes del propi Estat. El laïcisme republicà proposa no soles la neutralitat d’aquest front a les confessions religioses, sinó que aquest aborde accions necessàries amb la fi de que la seua capacitat d’interferència sobre els poders religiosos siga decreixent en lloc de vore’s en augment, alimentat pels diversos poders municipals, autonòmics i estatals.
És obvi que resta un llarg camí cap el laïcisme republicà a Espanya. Malgrat això, L’Eliana Laica celebra el dia 14 d’abril com a DIA DE LA REPÚBLICA. La continua fent present i reivindica, junt a algunes associacions del nostre poble, uns drets bàsics ja arreplegats aleshores.
(Aquest article arreplega, en part, el contingut de la ponència presentada a la jornada laïcista que es va celebrar el darrer 16 de desembre de 2006 a Talavera, Toledo, organitzada per l’associació Europa Laica)
Cesc Puig Falcó
Membre de L'Eliana Laica