Sens dubte, L'Eliana és el lloc on em vaig a quedar. D'ací no em moc. Tinc ma casa, els meus amics i una vida plena. L'Eliana té el millor d'una gran ciutat i el millor d'un poble".
Xelo García Murillo va nàixer a Montroi en plena comarca de la Ribera Alta, "perquè em tocava -aclarix-. En aquella època, les mares donaven a llum a casa dels seus pares i, com era el normal en aquells temps, vaig nàixer en la dels meus iaios materns, però la meua infància i la meua joventut van transcórrer a València capital. Vaig estudiar en el Col·legi Públic Sant Vicent Ferrer, després en el Juan de Garay, per a acabar el COU en el Cid Campeador.
Xelo García, la més xicoteta de tres germans, ha dedicat tota la seua vida a l'ensenyança, professió de la cual acaba de jubilar-se fa tan sols dos mesos, explica amb un somriure dibuixat en el rostre. "Els últims set anys de la meua carrera els vaig fer en l’IES de L'Eliana, un institut en què em sent molt orgullosa d'haver treballat i finalitzat la meua professió després de quaranta anys d'ejercici."
Sempre vas tindre clar que volies dedicar-te a l'ensenyança, Xelo?
"Bé, jo vaig haver de posar-me a treballar des de molt jove, perquè a casa va faltar mon pare i es necessitava. Volia estudiar qualsevol cosa amb el que poguera ajudar als altres i vaig pensar a ser infermera. Me'n vaig anar a la Facultat de Medicina a apuntar-me, però no em van acceptar perque no havia complit els catorze anys. Mira per on, eixe contratemps va dirigir els meus passos cap a magisteri. Vaig descobrir l'immens cabal que oferia el món de la pedagogia i els xiquets. Pertanc a eixa generació de mestres dels anys setanta, preocupats per la renovació pedagògica, defensors del model de l'escola pública i compromesos amb eixe projecte". I especifica: "Sempre he donat classes en valencià, no de valencià".
Eres valencianoparlant, no?
"Bé, a casa tots parlaven en valencià entre ells, però no amb mi. Jo era la xiqueta. Vivíem a València ciutat i no estava ben vist en l'època. No obstant això, molt conscient de que eixa era la meua llengua, em vaig esforçar no sols a parlar-ho a casa, que va resultar un exercici més difícil del que esperava -sobre tot amb la meua mare-, sinó que em vaig traure totes les titulacions necessàries per a escriure-ho i poder també ensenyar en esta llengua. La nostra".
Des de quan estàs en l'Eliana i per què vas vindre a viure a este poble?
“Jo porte vivint en L'Eliana quasi trenta anys. Vaig arribar ací en el huitanta-cinc amb la idea de deixar la ciutat i viure en un poble prop del camp, i ací seguisc”.
Si per una altra cosa també es coneix a Xelo en el poble és pel 'Cor de L'Eliana'. Una formació musical que va arribar de la seua mà al municipi fa ara vint-i-cinc anys i de la que ha sigut la seua presidenta durant vint-i-dos.
Com va sorgir eixa idea, Xelo?
Arran de la iniciativa pedagògica 'Música a l' Escola', en la que ens endinsarem molts mestres embarcats en la "renovació pedagógica". Anàvem ja amb July Hurtado, el seu director i alma mater des de sempre. Ens vam juntar alguns mestres amb ell, ací en L'Eliana, i vam començar. Des de llavors, ha passat ja un quart de segle, i molta vida dins. La música i la gent que li agrada té això".
Toca tancar esta agradable conversació amb Xelo i ho fem amb la pregunta final.
Què és per a tu L'Eliana?
Sens dubte, és el lloc on em vaig a quedar. D'ací no em moc. Tinc ma casa, els meus amics i una vida plena. L'Eliana té el millor d'una gran ciutat i el millor d'un poble.