Sóc dona i com a tal pense en les dones que viuen la por i fins i tot la mort en mans de parelles o ex-parelles, homes per anomenar-los d’alguna manera, perquè no ho són. Pense en les dones que passen  fam, en les que han d’abandonar  les seues ciutats, els seus països, les seues arrels, per sobreviure a la guerra o també a la fam: Siria, Irak, Sudan… arrastrant amb elles als seus fills, fins i tot recent nascuts, només per seguir patint i lluitant.

Però açò no em fa deixar de pensar, que també els homes pateixen quasi totes eixes penes i sofriments (tal volta l’única que no,  o la que molt menys la violència de génere).

Aquests sofriments no s’acabaran mentre hi haja armes, mentre els governs rics, del nord, consenteixquen i participen en aquest negoci inhumà.

Ho vegem a les notícies:

- Gent de Siria vivint de manera infrahumana i esperant per vendre un ronyó o un troç de fetge i així poder comprar el seu pas a Alemanya, a França… on siga, sols volen escapar de l’infern en el que altres han convertit les seues vides;  i nosaltres, tant i haver signat acords, percentatges d’acollida que no hem complert i no hi ha cap mostra de que es vagen a complir, som capaços de girar el cap, els ulls, cap a un altre costat, encara que no estic dient la veritat, nosaltres ho fem des de la impotència,des de la ràbia de saber que realment els culpables, els de dalt, que són els que signen, els que fan i desfan amb les vides de millions i millions de persones, eixos si que, de segur, dormen d’allò més bé.

- Gent que travessa tots els dies el Mediterrani des de’l sud, en ” les barques de la mort” per les que han pagat tots els seus estalvis d’anys i que van caiguent com a mosques, ahir 20, huí 80, demà ni els podrem comptar! I la història es repeteix: Què hi fem nosaltres?, què hi podem fer? El de sempre, acallar un poc les nostres conciències econòmicament o els que hi són més tirats cap endavant i tenen professions més indispensables allí, hi van per ajudar i de pas contemplar coses que no oblidaran mai, la vertadera cara de morts injustes, desgarradores…(bombers, metges, protecció civil, afegits als que els governs per vergonya tenen; salvament marítim, fragates…). Els hem deixat a l’estacada, són els nostres veïns del sud, però els esquilmarem ja fa segles, els traguerem les matèries primeres, i seguim igual.

No vull formar part dela Mediterrània nord! No, si no som capaços de retrobar-nos amb la del sud, d’ajudar-los, vull que el Mediterrani  siga com la cançó de Serrat.

No puc suportar haver convertit aquesta, la nostra mar, en un angoixòs cementeri de morts sense nom!

¡Me indigne, m’arravaten la ira i la ràbia, eixes són les emocions que em devoren per dintre, i ja ho dit abans, quan observe, quan m’impregna la maldita sensació, de que les grans desgràcies d’aquest recent començat mil·leni, van a seguir sent les del passat!

La història segueix repetint-se, sembla que la humanitat no té, ni tindrà solució!

I ara, quan he acabat de indignar-me, ara m’entristeisc, m’angustie…i em torne a preguntar: què podem fer els de a peu, nosaltres, front a açò? La indignació no ès solució, sols et permet perbocar allò que t’ofega dintre, que t’engoleix…

¿Què, qui, quan, podrà canviar el rumb de la història, perqué nosaltres, els nostres fills…no hajam de seguir horroritzant-nos amb imatges a la tele o a les xarxes socials com els bombardetjos indiscriminats i discriminats (escoles, hospitals, vivendes, ciutats…)o imatges de xiquets devorats per la fam, que són ja esquelets vivents?

Són respostes que escorcolle fa temps, però a les que els qui reialment podien donar solució, cada vegada sembla que els interessa menys. Ells están ahí per interessos personals, per l’ànsia de poder. Sempre m’he fet aquesta pregunta: Quin sabor, quines emocions produirà el poder, que el qui el tasta es fa adicte?

NO VULL PROVAR-LO!

NO MAI!

Maria Montesinos

29/03/2017

Separatismo: el otro 50%

Sus propios méritos, traen hoy a este Aguijón, a los que –ganas me dan- deberían permanecer en él por tiempo indefinido; o a perpetuidad. Me refiero a la líderes de la Generalitat de Cataluña, a los que les está viniendo como agua de Mayo, el capote que la espada independentista, les está echando, para que, no solo no se hable de la corrupción que perpetuaron durante décadas, sino también para que no haya ninguno en la cárcel, para que no tachen a la justicia como un atentado a sus aspiraciones.

Yo ni siquiera entro en sus aspiraciones separatistas, mas allá de lo que diga la Ley. Pero, al menos la parte de la izquierda que les ayuda, no debería pensar que todo vale, no deberían mirar para otro lado ante el saqueo sistemático al que ha sido sometido el pueblo catalán , con tal de no romper el afán común de la independencia. Deberían luchar por sus aspiraciones comunes, pero dedicar parte de su tiempo y de su obligación a denunciar los posibles miles de millones de Euros que se les han robado a los catalanes y a los españoles. Y eso lo hizo un partido, el que gobierna, y los que siempre gobernaron. Está en el ADN de la izquierda, luchar contra la corrupción y no ser compañeros de travesía con quienes hicieron de ella práctica habitual.

Pero es que, además, pecan de lo mismo que acusan al Gobierno Central y a la inmensa mayoría de españoles. Acusan de ir contra la voluntad de Cataluña de ser un Estado como dicen pretender. Esto es una falacia. La mitad de los catalanes, quieren seguir siéndolo, tanto como quieren seguir siendo españoles. De modo que el 50%, están siendo sometidos a andar un camino que no desean. Usando sus razonamientos, tendrían que pedir la independencia para media Cataluña, solo para la mitad que no quiere ser española.  Así, podría darse el caso, de que  de la Diagonal a Pedralbes pasees por Cataluña y que por las Ramblas estemos en España. Este absurdo no es de mi cosecha sino de sus propios planteamientos.

Pero además, Europa es fuerte porque forma un conjunto disjunto de intereses comunes. EE.UU, es fuerte porque tiene mas de trescientos millones de habitantes, y China lo es porque tiene una población cercana a los mil quinientos millones de habitantes. Y las empresas, quieren estar allá donde tengan mercado para sus productos. Pregunten a la mediana y gran empresa si va a quedarse en un minúsculo Estado, a sabiendas de que sus productos, van a encontrar muchas trabas para entrar donde se consumen..

Repito, ni siquiera es un pronunciamiento contra sus pretensiones, Es solo que no se puede argumental que España les obliga a quedarse, mientras ellos obligan a media Cataluña a marcharse.

Dedicamos por tanto, a los Puyol, a Ártur Mas, al presidente de la Generalitat y a otos mangantes que no nos caben en estas líneas,  este Aguión  y a los miembros de la CUP, por omisión, y asociación ilícita, con presunta banda de chorizos.

Miguel Ángel Martínez Collado

28/03/2017