El Aguijón es una sección de opinión en la que los participantes pueden exponer con total libertad su punto de vista sobre temas de actualidad y de interés que afectan a nuestra comunidad. Vivaleliana!, pretende ofrecer a sus lectores, claridad, libertad de crítica y argumentos, tomando partido, eso sí, con el debido fundamento y respeto, sobre las cosas que pasan a nuestro alrededor.
Vivaleliana! no se hace responsable de las opiniones vertidas sino que serán responsabilidad única de las personas que las escriben y firman.

Dir que el nostre poble té uns trets marcats i diferents respecte dels de la  resta de la comarca no és descobrir un invent digne de Nobel. L'ànim i la voluntat de ser poble amb identitat pròpia ens va fer lluitar des de les primeries del segle XX per aconseguir-ho. I d’aquells temps i esforços ací estem,  poble viu, acollidor, cosmopolita, que al mes de març s’engalana amb unes seues falles, que, dignes d'eixa voluntat d’identitat pròpia que té l'Eliana, han d'acompassar-se  amb la seua evolució.

Si repassem els llibrets de la  falla  Josep Antoni, ja en l’any 2000 se'ns parla dels orígens de les falles actuals. I si, a més, ho adobes amb una conversa amb l’amic Vicent Rubio, probablement qui més temps dedica en el CEL  a escorcollar la història del nostre poble, hi tenim una bona història per compartir, també en qüestió de falles.

Pel que sabem, va ser a les Casetes que es van plantar una de les primeres “falles”, i, als inicis del 50, ja comptem amb mostra gràfica d’una única falla a la plaça. Curiositats de l’antigor: quan als 60 en Francisco Alcaide es montà falla, era una falla mòbil! Sí, imagineu els veïns transportant-la per botar-li foc. No és d’estranyar, la venda del petroli estava ben a prop. Haguera sigut també molt il·lustratiu de com es  gaudia de la festa si comptàrem amb records gràfics de l’Almassereta a últims dels 60, on la vestimenta dels qui s’havia casat acabava vestint els ninots fets de palla, calces velles i pèls de panolla. O la falla del Paraiso que en els anys 70,  on com diners per a banda no n'hi havia, amb una gran dosi d’imaginació i bon humor es feia música de radio o casset i músics retallats amb cartró.

Molts anys han passat i molt han evolucionat les nostres falles fins arribar a com les coneguem i vivim avui. I precisament, si m’ho permeten, m’agradaria animar a les nostres falles a que l'esperit que les va fer nàixer  siga motor per continuar millorant i ser capdavanteres una vegada més,  i d'acord amb la seua  elevació  a Patrimoni Immaterial de la Humanitat,  en la dignificació de tot allò que també és patrimoni  humà, i , especialment nostre: la nostra llengua pròpia, el valencià, que hem de conèixer i estimar,  usar  amb propietat, i cultivar  com a senyal irrenunciable d'identitat. I igualment, animem  les falles a que, i no només en març, mes en  què també es commemora el dia internacional de la dona treballadora,  en les seues figures i representacions i llibrets, dignifiquen també, i a l'igual que la llengua i sense baixar la guàrdia,  la imatge de les dones, tan maltractades, per desgràcia, al llarg de tot l'any.. Que, a les falles, deixe de ser la dona  un simple objecte ornamental.

L’Eliana en falles, festa segura. També per a la dona!

Pura Peris, membre del CEL.
09/03/2017

 

Cuando uno gobierna en minoría se ve obligado a forjar alianzas que, por unas circunstancias u otras, le pueden resultar incómodas (EU/Els Verds) y, si además para alcanzar la mayoría en ocasiones tiene que convencer, ya sea con buenas propuestas o con explicaciones suficientes, a otro representante político en este caso a Ciudadanos, se pueden llegar a vivir situaciones en las que uno no puede encontrarse todo lo cómodo que desearía al tener que negociar o pactar.

Esto puede llevar a cierta intranquilidad y es humano buscar soluciones.

Aunque gobernar significa, en muchas ocasiones, tomar decisiones con las consecuencias que ello pueda acarrear, también es cierto que la tranquilidad le puede llegar a uno vía presupuestos y, si encima se dispone de margen, la solución aparente es bien sencilla, y la tendencia suele ser intentar obtenerla.

Y esto es lo que al parecer ha hecho el alcalde de nuestro municipio, lo cual puede ser comprensible para algunos, pero nada correcto para el resto. Máxime cuando se piden explicaciones en el pleno por el aumento en 101.395 €  anuales de un presupuesto aprobado unos días atrás y la única explicación obtenida por este servidor por parte del concejal de Hacienda fue  "vamos a dar mejor servicio al ciudadano y el personal debe estar bien retribuido". Lo primero tardaremos poco en comprobarlo aunque, más que mejorar el servicio, parece que se han repartido la carga de trabajo con dos concejales más. Lo segundo es reconocer que, hasta la fecha, estaban mal pagados, algo que es  y era de su entera responsabilidad, puesto que margen siempre ha habido.

Seguramente será casualidad que, al entrar Compromís, se eleve a todos los miembros del gobierno anterior un 10% lineal de aumento en su dedicación, o quizás sea más bien cosa de "agravios comparativos".

Este verano, los nuevos socios de Gobierno (Compromís) consideraban el hecho de que el concejal de Ciudadanos en l'Eliana percibiera 130€ mensuales como TODOS LOS CONCEJALES EN LA OPOSICIÓN, desestabilizaba el presupuesto. Resulta, cuando menos, extraño que 101.395€ de aumento anual, a día de hoy, ya no  desestabilicen a nadie, o quizás es porque una  parte va a parar a sus bolsillos.

La abstención y el voto en contra del concejal de EU/ Els Verds (Sumem per l’Eliana) no dejan de ser muy significativos.

En cuanto al PP, sorprende que no se dignara a abrir la boca, lo que me hace pensar que al tratarse de quién se trata -su relación con Compromís ha sido, y es, hasta el momento idílica- no les interesa profundizar en la herida, no vaya a ser que en el futuro tengan que formar gobierno con ellos, aunque sea a cambio de entregarles la alcaldía (les recuerdo que ya se la ofrecieron en su momento a EU/Els Verds).

Espero con toda sinceridad que la tranquilidad envuelva al Sr. alcalde, que el esfuerzo económico sirva a sus intereses y no se convierta en un futuro próximo en una nueva pesadilla.

Salvador Martínez Medina

Concejal Ciudadanos l'Eliana.

28/02/2017

Tots els camins tenen dues vores i un mig, i el perill sempre està en les vores, una potser la sèquia i l’altra el fangal d’un hort regat. Ens deia un mestre meu, “Som un País pendular”, o no tenim res o se’n eixim per les costures.

En el món comercial hi ha nivells, però sols dos, el dels Poderosos i el dels de a Peu, el que passa és que el nivell dels forts els fa obtindre uns beneficis que van a parar a les butxaques de les multinacionals i els dels petits es queda a casa, a la casa dels qui tots els dies lluiten per sobreviure, aportant no sols uns bons elements per al comprador, sinó una cosa molt important, la reversió dels seus guanys en el propi municipi.

I tot açò ho saben ben bé els qui accepten la implantació dels MACROCOMERÇOS de forma desaforada, sense parar compte del mal que fan al teixit local, a la gent treballadora, a les relacions familiars, al: “BON DIA, COM ET TROBES?”

Desconec, cas d'esser cert, com s’ha gestat aquesta implantació en un poble que, no arribant als 20.000 habitants, en té diverses àrees comercials de mitja dimensió, i una altra de grans dimensions, mentre els petits comerços locals de tipus familiars van sentint-se ofegats. Així va morint-se el teixit social arrelat al poble i la seua història.

A on tirem Cavallers? Si ens guanyen aquest quinze haurem perdut la partida.

(Un que no té cap comerç però que estima aquest poble, que no essent el meu de naixença, em va acollir en triar-lo com a EL MEU POBLE)

Víctor Iñúrria

17/02/2017

Más artículos...