Dir que el nostre poble té uns trets marcats i diferents respecte dels de la resta de la comarca no és descobrir un invent digne de Nobel. L'ànim i la voluntat de ser poble amb identitat pròpia ens va fer lluitar des de les primeries del segle XX per aconseguir-ho. I d’aquells temps i esforços ací estem, poble viu, acollidor, cosmopolita, que al mes de març s’engalana amb unes seues falles, que, dignes d'eixa voluntat d’identitat pròpia que té l'Eliana, han d'acompassar-se amb la seua evolució.
Si repassem els llibrets de la falla Josep Antoni, ja en l’any 2000 se'ns parla dels orígens de les falles actuals. I si, a més, ho adobes amb una conversa amb l’amic Vicent Rubio, probablement qui més temps dedica en el CEL a escorcollar la història del nostre poble, hi tenim una bona història per compartir, també en qüestió de falles.
Pel que sabem, va ser a les Casetes que es van plantar una de les primeres “falles”, i, als inicis del 50, ja comptem amb mostra gràfica d’una única falla a la plaça. Curiositats de l’antigor: quan als 60 en Francisco Alcaide es montà falla, era una falla mòbil! Sí, imagineu els veïns transportant-la per botar-li foc. No és d’estranyar, la venda del petroli estava ben a prop. Haguera sigut també molt il·lustratiu de com es gaudia de la festa si comptàrem amb records gràfics de l’Almassereta a últims dels 60, on la vestimenta dels qui s’havia casat acabava vestint els ninots fets de palla, calces velles i pèls de panolla. O la falla del Paraiso que en els anys 70, on com diners per a banda no n'hi havia, amb una gran dosi d’imaginació i bon humor es feia música de radio o casset i músics retallats amb cartró.
Molts anys han passat i molt han evolucionat les nostres falles fins arribar a com les coneguem i vivim avui. I precisament, si m’ho permeten, m’agradaria animar a les nostres falles a que l'esperit que les va fer nàixer siga motor per continuar millorant i ser capdavanteres una vegada més, i d'acord amb la seua elevació a Patrimoni Immaterial de la Humanitat, en la dignificació de tot allò que també és patrimoni humà, i , especialment nostre: la nostra llengua pròpia, el valencià, que hem de conèixer i estimar, usar amb propietat, i cultivar com a senyal irrenunciable d'identitat. I igualment, animem les falles a que, i no només en març, mes en què també es commemora el dia internacional de la dona treballadora, en les seues figures i representacions i llibrets, dignifiquen també, i a l'igual que la llengua i sense baixar la guàrdia, la imatge de les dones, tan maltractades, per desgràcia, al llarg de tot l'any.. Que, a les falles, deixe de ser la dona un simple objecte ornamental.
L’Eliana en falles, festa segura. També per a la dona!
Pura Peris, membre del CEL.
09/03/2017
